fbpx

Poeta i dramaturg

Federico García Lorca (1898-1936) va ser un poeta, dramaturg i prosista granadí. També és conegut per la seva destresa en moltes altres arts, com la música i el dibuix. Adscrit a l’anomenada Generació del 27, és considerat el poeta de major influència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX. Va morir executat després de la revolta militar de la Guerra Civil Espanyola, per la seva afinitat amb el Front Popular i per ser obertament homosexual.

La poesia, la prosa i el drama de Federico García Lorca s’alimenten d’obsessions (amor, desig, esterilitat) i de claus estilístiques constants. Però la varietat de formes i tonalitats mai atempta contra la unitat, que té com a qüestió central la frustració. Lorca utilitza símbols, que es refereixen molt sovint a la mort encara que, depenent del context, els matisos varien força. Alguns dels símbols són: la lluna (significa la de mort, però també pot simbolitzar l’erotisme, la fecunditat, l’esterilitat o la bellesa), l’aigua (quan corre és símbol de vitalitat i quan està estancada de mort), la sang (la vida i, vessada, la mort, també simbolitza la fecunditat i la sexualitat), el cavall i el seu genet (la mort, encara que també representa la vida i l’erotisme masculí), les herbes (la mort, però no sempre), els metalls (la mort i la tragèdia, armes blanques).

Teatre poètic

El teatre de Federico García Lorca és poètic, en el sentit que gira entorn de símbols, perquè es desenvolupa en espais mítics o presenta un realisme transcendit que encara problemes substancials de l’existència. I perquè utilitza un llenguatge poètic. Està influenciat pel drama modernista (vers), el teatre de Lope de Vega (cançó popular), de Calderón (desmesura tràgica i sentit de l’al·legoria) i la tradició dels titelles.

En el seu teatre hi convergeixen la tradició popular i el text metafòric i simbòlic. El misteri i la fatalitat.

Com a dramaturg se’l considera un dels cims del teatre espanyol del segle XX, juntament amb Valle-Inclán i Buero Vallejo.

Obres teatrals:

  • El maleficio de la mariposa (1920)
  • La niña que riega la albahaca y el príncipe preguntón(1923)
  • Mariana Pineda (1927)
  • La zapatera prodigiosa(1930) (farsa)
  • Retablillo de Don Cristóbal(1934)
  • Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (1929) (farsa)
  • Así que pasen cinco años(1931) (drama irrepresentable)
  • Bodas de sangre (1931) (drama rural)
  • Yerma (1934) (drama rural)
  • Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores(1935) (drama “la soterona”)
  • El público(escrita en 1930-1936, estrenada el1979 al Teatro de la Universidad de Puerto Rico,) (drama irrepresentable)
  • La casa de Bernarda Alba (1936) (drama, la repressió de la dona)
  • Comedia sin titulo (1935-1936, inacabada).

Bodas de sangre

Bodas de sangre és una tragèdia en vers i en prosa que Federico García Lorca va escriure el 1931 i que és va estrenar el 8 de març de 1933 en el Teatro Beatriz de Madrid la Companyia de Josefina Díaz i Manuel Collado . Va ser portada al cinema per Edmundo Guibourg el 1938 i també per Carlos Saura el 1981.

L’obra se centra en l’anàlisi d’un sentiment tràgic i s’emmarca en un paisatge andalús tràgic i universal, és també un quadre costumista de l’Andalusia de l’època. El tema principal és la vida i la mort. Però d’una manera arcana i ancestral, en la qual trobem mites, llegendes i paisatges que introdueixen el lector en un món d’ombrívoles passions que deriven en la gelosia, la persecució i en el tràgic final: la mort. Objectes simbòlics anuncien la tragèdia.

És una representació magistral de l’univers tràgic de la vida.

Punt de partida

És possible que Bodas de sangre es basés en uns cas real que es van produir el 22 de juliol de 1928 en el Cortijo del Fraile, a Níjar, Almeria, l’anomenat Crim de Níjar. Lorca va conèixer els fets per la premsa i, també, per la novel·la breu Puñal de claveles que l’escriptora Carmen de Burgos, originària de Níjar, havia escrit sobre el succés.

L’Espanya rural prerevolucionària

A Bodas de Sangre, Lorca aconsegueix posar en escena, amb un mestratge prodigiós la vida andalusa als anys trenta amb una gran fidelitat. Amb un gran domini dels recursos dramatúrgics, ens ofereix una tragèdia dividida en tres actes i set quadres. L’Espanya rural prerevolucionària és l’escenari que ambienta la història d’una jove parella que està a punt de contraure matrimoni, que es veu frustrat per la reaparició d’un soterrat i ardorós amor que existia entre la jove núvia i el seu antic i primer pretendent.

És també una història de velles ferides familiars, la família del jove nuvi havia estat víctima de la pèrdua del pare i el fill gran en mans dels Fèlixs (família del jove raptor de la núvia, Leonardo), la qual cosa engendra a la mare un rancor-odi cap a tot el que relaciona amb aquesta família, i un temor-odi cap a qualsevol arma que atempti contra la vida de l’home.

Atmosfera i estil

Al primer quadre ja es planta tota l’atmosfera del lloc i de l’època, així com la poètica i amenaçadora del ganivet i la sang. S’intueix que l’arma blanca i el passat que clama venjança seran un entrebanc per a la boda i la felicitat dels nuvis. Des del primer quadre apunta tragèdia. El ritme ´se deliciós, musical. És una lectura sensorial i simbòlica que atrapa.

Arquetips socials

S’hi representen els arquetips socials de l’Espanya rural. La disputa essencial entre el jove nuvi i Leonardo mostra, d’una banda, la dicotomia amor pur i ingenu versus desig instintiu i, d’una altra, la dicotomia rics-pobres.

Els personatges principals i secundaris són la simfonia que en el fons acompanya l’antiquíssima batalla que lliuren les diferents formes d’estimar, i de viure al món rural: l’atenció i l’observança a les normes morals i tradicionals, d’una banda, i de l’altra la disposició a viure escoltant i obeint els designis i els capricis del cor i l’instint.

Quan arriba el moment del casament, la núvia comença a presenciar el revifament de la flama d’un vell amor que mai no es va extingir, i accedeix a escapar-se amb Leonardo. Per la seva banda, el jove nuvi, ferit i ultratjat, decideix donar-los abast i així rescabalar no només el dany que li acaben d’infligir, sinó també fer callar el clam de venjança de la seva família per l’assassinat de la seva gent.

Amb el presagi de la lluna, i ganivet a la mà, la nit es tenyeix de sang.

Personatges

És significatiu que només Leonardo, l’heroi tràgic que desencadena la tragèdia, l’antagonista, tingui un nom propi. La resta tenen noms funcionals: mare, pare, nuvi, núvia…

Hi ha tres tipus de personatges:

Els defensors de l’ordre establert, com la mare, que també representa la terra

Els que estan dominats per l’instint i les passions, com Leonardo.

I els corals, com els xicots, els llenyataires i les noies.

Simbologia

Tenim la simbologia dels colors. El groc del primer quadre que anuncia la tragèdia. El rosa del casament i de la casa de Leonardo, amb el nen, que significa renovació de la vida. El blanc de la puresa, el vermell de la mort. El blau fosc del bosc, la fatalitat.

El cavall de Leonardo, que és la virilitat i la força masculina.

L’arbre, espai sagrat de la passió i el sacrifici.

El ganivet, és el símbol de la tragèdia. Mort i dolor.

L’aigua i la sang, Vida i fertilitat. També mort.

La lluna representa la mort.

Títol

Bodas de sangre és un títol molt bo que apunta clarament al cor de l’obra, i qui l’ha llegit o coneix l’argument ho veu ben clar. Però també perquè hi ha la polisèmia del simbolisme de la sang, que no només pot parlar de mort sinó també de vida o de classes socials.