Tota expressió parlada correspon a una necessitat, implica un propòsit i realitza una acció. Cap personatge parla a una altre, ni tan sols a si mateix, sense un motiu. Les frases que pronuncia un personatge han de crear un desig, una intenció i una acció. El diàleg és una acció. tàctica verbal. (El diàleg, Robert McKee)

Podem escriure narracions sense posar-hi  cap diàleg i que sigui el narrador el que expliqui tota la història. De fet, a la formació que vaig fer com a guionista audiovisual em van insistir que el diàleg era l’últim recurs, i poderós, que només l’havia de fer servir per mostrar alguna cosa que no podia mostrar amb imatges (i això en literatura ho traduiria com que no pot explicar el narrador). La segona idea que em van mastegar respecte al diàleg va ser que mai no podia ser banal (com diu McKee al text introductori que he posat). El diàleg mostra els personatges i és una part fonamental de la interacció entre ells, també és una espurna que atreu el lector.

El subtext és un ingredient  fonamental de la literatura i és una paraula clau dels diàlegs. Posa’t a dins del personatge, què vol manifestar del seu món interior i què vol amagar, per què. Que el lector ensumi el corrent subterrani del subtext per sota de la música de les frases, que li arribi allò que amaguen les paraules. Com a la vida real, que els éssers humans poques vegades diem exactament el que pensem i també hem de llegir entre línies. I quan expliquem “la veritat”, tampoc no acostumem a dir-ho tot.

El diàleg pla, que diu directament el que es pensa, no és versemblant i és avorrit. No té una funcionalitat literària, a no ser que tinguem un personatge que per alguna altra raó és molt més franc  que les altres persones o que en  fem un ús humorístic. La nostra ment i les nostres relacions són complicades i intencionals, el diàleg reflecteix totes aquestes complicacions i intencions.

Les paraules clau quan parlem d’escriure diàlegs són: intenció, acció i subtext.

El subtext està estretament relacionat amb el coneixement profund del personatge, amb saber quin és el corrent subterrani que hi ha per sota de les paraules que pronuncia.

No has de posar els pensaments dels personatges directament al diàleg sinó que has de crear diàlegs amb ombra, amb subtext. Allò que no es diu però que s’escriu amb llapis invisible i que es pot escoltar entre les ressonàncies de les paraules que sí que es pronuncien. Sovint és més important el que no diuen els personatges que el que diuen. La gràcia està a vorejar els temes sensibles sense tocar-los directament.

Com ho fas això? S’aprèn practicant, tot gairebé tot. Et faig tres recomanacions senzilles:

  1. Centra’t en el que no es diu i fes-hi ballar el diàleg al voltant sense mencionar-ho.
  2. Utilitza la ironia.
  3. En cas de dubte, calla. La major part de la veritat és en l’espai entre les paraules.

—Extraordinari!

—Va, no t’entretinguis.

Diàleg és el que diuen els personatges directament, sense narrador pel mig. Aquí rau sobretot la seducció que el diàleg exerceix sobre el lector, que viu l’experiència de sentir parlar directament els personatges, sense intermediaris que filtrin la conversa. Arriba al lector més lleuger i dinàmic, més viu.

Sabíeu que la senyora Gol té sang egípcia per part de l’àvia materna?va preguntar l’Anna.

El diàleg és una tècnica per mostrar, també se’n diu estil directe. I mostrar és la millor manera d’impactar el lector.

Hi ha autors que fan del diàleg la tècnica narrativa bàsica dels seus relats i tota la història es narra a través de la conversa en directe dels personatges, com el conte de Hemingway “Turons com elefants blancs”:

(…)

—Volem dos Anís del Toro.

—Amb aigua?

—El vols amb aigua?

—No ho sé —va fer la noia—. És bo amb aigua?

—No està malament.

(…)

Però si apostes per un narrador i alguns diàlegs intercalats, has de tenir present que el diàleg crida molt l’atenció i que convé reservar-lo per a moments importants.

D’entrada poden tenir la il·lusió que escriure diàlegs és fàcil, però no és així. Escriure bons diàlegs és difícil. Que siguin realistes i que s’assemblin a la manera oral de parlar, esporgats de totes les convencions que fem servir quan parlen i que serien un llast en la narració literària, amb una funció, una intenció i un subtext.

No t’obsessiones a no repetir  “va dir” i a buscar sinònims o paraules alternatives “va afirmar, va preguntar, va exclamar”. Si has de forçar el significat, és millor que deixis sempre “va dir”, pel lector són dues paraules pràcticament invisibles.

Vigila amb les acotacions, són per donar una dimensió més al diàleg i fer-lo més viu, no pas per apagar-lo amb matisacions i filosofies. Mostrar els moviments i les expressions facials pot ajudar a potenciar les paraules que diuen. També són una eina per exposar el conflicte intern del personatge.

—No em fa res —va dir, empassant-se les llàgrimes.

La primera prova de foc a l’hora d’escriure diàlegs és crear la il·lusió d’oralitat, de realitat.

Pot ser que tu diguis:

—Quina vista tan estupenda!

Però al lector li semblarà més autèntic:

—Genial!

Tornant al conte”Turons com elefants blancs” de Hemingway, la veu de la noia i de l’americà estan ben diferenciades:

(…)

–Oh, ja n’hi ha prou!

–Tu has començat –va dir la noia–. Jo m’estava divertint. M’ho passava bé.

–Bé, mirem de passar-nos-ho bé.

–D’acord. Ho estava intentant. Deia que les muntanyes semblaven elefants blancs. No ha estat brillant?

–Ha estat brillant.

–Volia tastar aquest licor nou. Això és l’única cosa que fem, oi?: contemplar les coses i tastar noves begudes?

–Suposo que sí.

(…)

I el subtext pesa com un plom:

–En realitat és una operació molt senzilla, Jig –va dir l’home–. De fet ni tan sols és una operació.

La noia fità el terra on reposaven les potes de la taula.

–Sé que no patiràs, Jig. Realment és ben poca cosa. Es tracta de fer-hi penetrar l’aire.

La noia no deia res.

(…)

El subtext és on el diàleg excel·leix.

Per escriure bons diàlegs cal observar la gent que t’envolta, però, a la fi la base d’un bon personatge (imprescindible per a un bon diàleg) té les arrels en l’autoconeixement. “Tot el que sé de la naturalesa humana ho he après de mi mateix”, va dir Txèkhov.

El meu espai d’escriptura: el goig d’escriure.

El meu manual d’escriptura: Escriure sense por.

Preinscripcions obertes als tallers d’estiu al Pirineu!

%d bloggers like this: