Exercicis d’estil, Raymon Queneau

La paraula estil aplicada a un artista ens fa pensar en la marca inconfusible i personal que traspua la seva obra. Pensem en una manera de crear i expressar que neix de la personalitat i de l‘ADN únic, particular i original. És l’estil que no es pot ensenyar, és vivint i escrivint amb consciència que es va forjant.

Aquesta és una accepció de l’estil literari, però n’hi ha una altra més de batalla, més d’ofici, que sí que es pot ensenyar i entrenar. Em refereixo a la flexibilitat estilística que ha de tenir un escriptor per adaptar-se a diferents registres i tipologies textuals, per crear efectes diversos.

Un escriptor, i una escriptora també, ha de fer taules d’estil cada matí per mantenir la versatilitat de la ploma. I aquests exercicis d’estil quotidians i, d’entrada, sense grans pretensions literàries, només amb ganes de jugar i de mantenir i potenciar la flexibilitat a l’hora de triar paraules, dissenyar frases i teixir paràgrafs, són d’una gran transcendència.

Jugar amb les paraules i els efectes per tenir ben a mà tota una paleta de colors i de possibilitats.

D’això tracta Exercicis d’estil, de Raymon Queneau, que ens explica la mateixa anècdota de cent maneres diferents, fent un desplegament de recursos lingüístics i narratius, amb intel·ligència i sentit de l’humor. El llibre és una festa de tècniques d’escriptura i de creativitat. Queda ben clar la importància i l’interès dels exercicis d’estil, i també que les restriccions són un motor creatiu de primer ordre.

És un llibre fonamental i bàsic per a qualsevol taller d’escriptura creativa. Jo el recomano sempre. És una obra de capçalera que, a banda de ser un manual d’aprenentatge de l’escriptura, és una lectura molt interessant i divertida.

Tallers d’estiu al Pirineu.