Algú va dir que Déu va crear els homes perquè li agraden les històries, i perquè tenia ganes de parlar d’algú altre.
La manera més natural de contar històries és en tercera persona i en passat: una vegada hi havia… Fem servir altres recursos gramaticals per aconseguir efectes diferents, però el narrador en tercera persona, la veu creada per l’autor que narra des de fora de la història, és poderós i ens ofereix moltes possibilitats.
Ens pot donar les ales d’un déu, com en l’exemple que us poso del meu conte “El pou impossible”.
A les portes del desert, al costat d’un petit oasi, s’havia establert un llogaret que no podia créixer perquè l’aigua desapareixia a pocs metres de les cases i el vent, implacable, defensava sense treva les fronteres del desert. Abans d’arribar-hi, la Maria ja havia endreçat la seva mort: volia ser incinerada i que dispersessin les seves cendres al vent. Tenia la ferma convicció que d’aquesta manera les partícules del seu cos esdevindrien abans punts de llum. Això era l’únic que desitjava: tornar-se punts de llum. Però quan va arribar l’hora, ja feia dies que li era ben igual que la colguessin de terra, que se la mengessin els voltors o que l’embalsamessin.
Pot agafar el punt de vista d’uns dels personatges, com en el cas del conte “Negre, Negret!” , on, sobretot, seguim la narració amb els ulls de la Teresa.
Casa Tron era l’última casa del poble, a dalt de tot. Hi menava un camí de terra costerut que no tenia cases als costats. Al final del camí sempre l’esperava el Negre, un pastor alemany molt gros, que bordava i li ensenyava les dents. La Teresa caminava d’esma, morta de por, però feia veure que no en tenia i cridava el gos pel nom: “Negre, Negret, Negret…”
Saltar de la perspectiva d’un personatge la d’un altre. A Negre, negret no passa, però hauria pogut fer servir també el punt de vista de la mare de la Teresa, de l’oncle Ramon i, fins i tot, del Negre.
O narrar amb la fredor d’una càmera:
Passen frec a frec de tres pakistanesos que venen castanyes i s’escalfen arrambats a les brases d’un bidó. Sense aturar-se, l’àvia engega un discurs en veu baixa: “Les parades de castanyes, els bars, els restaurants, les botigues… ens ho prendran tot. Ens faran fora de casa! Per què no venen penjolls al seu país? Perquè a tots aquests pelacanyes que arriben de fora els donen la casa a meitat de preu i cobren sense treballar. I nosaltres a pagar cada dia més impostos per donar menjar a aquesta púrria!” L’àvia discurseja amb el cap ben alt i la barbeta estirada. El noi calla i mira la neu que es va enganxant a la vorera. (“Laberint blanc”).
Pots comprar els e-books amb els meus contes a Amazon. També els pots trobar al recull en paper La nit als armaris.
Últims dies per inscriure’t al Taller d’escriptura i natura al Centre d’Art i Natura de Farrera (Pallars Sobirà), dies 1-3 de maig!
La natura que ens entra per tots els porus, ens treballa per dins i toca el paper i la pantalla de l’ordinador amb les nostres mans, que també són natura.
Gràcies Raquel, per aquest bocinet del cel que ès el teu web!