Fa tres dies vaig tenir unes ganes sobtades de parlar de la importància dels detalls, del silenci, de llegir Txékhov. Potser perquè va ser el primer dia autèntic de tardor que hem tingut aquest any (els diluvis de fa deu dies, per damunt de les previsions més generoses de precipitació i acompanyats d’unes temperatures més aviat tropicals, no compten com de tardor). Divendres passat al matí feia fresca, 14 graus deia la pantalla del tren, el cel estava ben tapat i anunciava una pluja fina i educada, perquè la mar ondulava suau i compassada i desprenia calma.

Portava a la bossa una edició de butxaca de Alianza Literatura d’El violin de Rothschild y otros relatos de Txékhov, que vaig començar a llegir amb golafreria una vegada vaig haver posat el cul i la bossa en un dels seients lliures. Abans de veure i escoltar els personatges de la Rússia de finals del segle XIX, cosins germans nostres, vaig donar un cop d’ull al vagó: ni tabletes ni portàtils, mòbils. Tothom llegia la pantalla de l’smartphone excepte un lector i una lectora que llegien llibres força gruixuts, més de 500 pàgines en edició de butxaca, no vaig poder esbrinar quins, bestsellers? No m’hi vaig esforçar perquè no em volia aixecar i desitjava llegir un parell de contes sencers abans de baixar del tren. No vaig poder evitar el pensament que el llibret de contes d’un autor rus del segle XIX em delatava com a friki.

Retrat d’Anton Txékhov, 1898 (Osip Braz)

Vaig arribar a plaça de Catalunya al mig del segon conte i, si no arriba a ser per l’enrenou de la gent que baixava a Catalunya, la majoria dels passatgers, hauria continuat cap a Sants sense adonar-me’n. Quan una lectura m’entusiasma, llegeixo lent i fondo. A més, Txékhov escriu curt però no deixa de ser un autor del segle XIX (curt vol dir 10-30 pàgines). Però, si vaig arribar al destí a la meitat de la narració, va ser per culpa d’una passatgera insofrible. No em vaig poder posar a llegir fins al Masnou perquè, quan vaig obrir el llibre, la dona es va posar a xisclar i a riure com un conill amb el seu mòbil, no parava i jo no podia concentrar-me en la lectura, fins que em vaig aixecar i me’n vaig anar a l’altre extrem del vagó, on la veu aguda i dissonant encara se sentia però força esmorteïda. Es va esborrar del meu cap a la meitat del primer paràgraf, quan ja m’havia pogut refugiar en la meva bombolla de silenci, tot i que m’imagino que ella continuava cridant.

Com diria Biel Mesquida, j’adore Txékhov! Un autor que estava obsessionat amb escriure curt. Que retratava la vida i l’ànima humana amb poques pinzellades encertades. Amb personatges imprevisibles, vius, amb finals significatius i alhora oberts, com la vida. Amb silencis que parlen i silencis que fan parlar el lector. Detalls sembrats en el text ben esporgat que cristal·litzen la psicologia i la presència física dels personatges. I, després, els diàlegs, amb un domini subtil del subtext. A l’escola de guió audiovisual, em van recomanar diverses vegades llegir els guions de Woody Allen i Billy Wilder per millorar els diàlegs. Tenien raó, però jo hi afegeixo en negreta: llegiu Txékhov!

Llegir per mi és un plaer, però algunes lectures, poques, com ara els contes de Txékhov em desperten una alegria viva. I llegit un dia de tardor, amb el cel encapotat i la mar en pau, és pura felicitat.

El dia 19 novembre faig un taller de matí a la llibreria Dòria de Mataró