Desembre nevat, bon any assegurat.

Per Nadal un pas de pardal.

Darrere el desembre nuvolós, ve el gener polsós.

 

Pels que vivim en terres temperades amb variacions estacionals, desembre és hivern, el mes de l’any amb les nits més llargues i els dies més curts. És més de cabana, d’interiors, la neu i el silenci colguen  el paisatge.  La llum neta, freda i curta del desembre convida a meditar. És un bon mes per llegir Clarice Lispector, concretament Aigua viva, que he acabat fa poc dies (traducció de Josep Domènech Punsatí, Pagès editors, 2006).

Clarice Lispector és una escriptora impressionant, gran.  Però si esperem que segueixi les normes narratives per contar històries que ens venen des d’Aristòtil, és molt possible que tinguem una topada aspra amb les paraules i les síl·labes del llibre, perquè el que ens demana és que ens despullem de tota l’experiència lectora i abordem el text nus d’expectatives i de lloc comuns. Que no hi busquen cap mirall de la realitat, cap figuratiu. Que llegim com ella diu que escriu, tenint la paraula com a esca: la paraula pescant tot el que no és paraula. Com la neu de desembre que és tantes coses per sota del blanc i del silenci. Clarice Lispector ens demana que deixem a banda el raciocini i que experimentem la lectura amb tot el cos.

Vull copsar l’it per poder pintar no pas una àguila i un cavall sinó un cavall amb les ales obertes de gran àguila.

No sé si capto el que l’autora vol transmetre,  però llegeixo aquesta frase i m’enfilo dues dimensions i començo a imaginar animals que no existeixen.

El coratge de viure: deixo ocult el que necessita estar ocult i necessita irradiar-se en secret. Callo.

Ho vaig escoltar de la seva pròpia veu, en una entrevista  que vaig presenciar. Enrique Vila-Matas va dir que les lectures que li interessaven però  no acabava d’entendre del tot, o que no les entenia en absolut, per ell eren molt inspiradores.  Em vaig quedar amb la frase, que possiblement era irònica o una mica irònica, però que en el meu cas és totalment certa. I aquí hi puc posar alguns textos del mateix Enrique Vila-Matas que m’han interessat moltíssim i els he llegit amb passió sense entendre’ls del tot i que m’han activat les neurones creatives. És també  el cas d’Aigua viva i altres obres que he llegit de Clarise Lispector, han estat experiències lectores intenses. Clarise Lispector s’ha de llegir a poc a poc sentint la lectura, almenys jo la llegeixo així. No l’entenc pas al cent per cent i em perdono perquè no importa, l’autora diu que no vol que l’entenguem amb la raó sinó que experimentem la lectura.

T’estic parlant en abstracte i em pregunto: sóc una ària cantabile? No, no  es pot cantar el que escric. Per què no abordo un tema que fàcilment podria descobrir? Però no: camino arrambada a la paret, escamotejo la melodia descoberta, camino en l’ombra, en aquest lloc on passen tantes coses. (…) La meva història és d’una foscor tranquil·la,  l’arrel adormida en la seva força, l’olor que no té perfum. I en res d’això existeix l’abstracte. És el figuratiu de l’innombrable.

Una autora que diu que la paraula és la seva quarta dimensió, una narradora que escriu com una poeta, despullant cada paraula, deixant de banda les tècniques i els recursos narratius, procurant l’impossible, captar directament l’instant, la vida, aquesta realitat sense sinònims.

M’he passat l’última quinzena de novembre llegint Aigua viva, un text de 86 pàgines. He llegit altres coses, però Aigua viva es filtrava per tots els racons, sempre present i palpitant. Una experiència lectora diferent i intensa, que potser germinarà sota les neus  i el silenci de desembre, per brollar al gener en un festival creatiu.