Feia vint-i-dos anys, des del dia que ens vam repartir els béns amb la parella que passava a exparella, que tenia una tele Philips de mida mitjana (amb això de les polsades sempre em faig un embolic). Fa set anys, quan vaig comprar una televisió de pantalla plana, la vaig treure del saló i la vaig posar al meu estudi, on pràcticament es moria de fàstic. Abans d’ahir hi volia veure les notícies però no es va encendre. S’havia mort d’avorriment i ja no es va tornar a posar en marxa.

Fa vint-i-dos anys, amb el que acabava de convertir-se en el meu excompany, un matí ens vam repartir les quatre pertinences i ell es va quedar la tele. Aquell mateix dia a la tarda vaig anar a la botiga d’electrodomèstics que tenia més a prop de casa i vaig comprar la Philips de mida mitjana, me la van carregar al cotxe i la vaig pujar tota sola al pis, la vaig connectar i funcionava estupendament. Em vaig passar tota la tarda fent zàping.

Ahir vaig poder comprovar que pesava força i vaig pensar que a trenta anys estava molt més forta. Sort del meu fill que em va ajudar a carregar-la per portar-la a la deixalleria, un espai oposat a un cementiri perquè no enterren els objectes acabats sinó que els donen una vida diferent. El meu fill va aprofitar per recollir unes peces per un projecte que té. El reciclatge em fa sentir bé i vaig tornar a casa contenta. No llences la tele que va ser el teu mocador en un moment trist i que després encara et va acompanyar molts anys, la deixes en un banc d’òrgans perquè contribueixi a altres vides.

I al mateix temps te n’alliberes. Perquè ara al lloc que ocupava la tele hi tinc un tamboret amb una bola del món. És el que veig quan aixeco els ulls de l’ordinador i no els giro cap al mar, i m’agrada perquè em recorda que viatjar m’encanta.

Ahir, després de llençar la tele, em vaig permetre un petit regal. Amb aquell gest acabava, de bon rotllo, una història molt antiga, que ja feia temps que suposava haver alliberat del tot. Em vaig comprar aquella funda nòrdica que tenien a la botiga del costat de casa i que veia cada matí quan anava a agafar al tren però que no em decidia a comprar perquè la trobava massa cara. De color lila, preciosa, d’un cotó suau i fort.

He posat la tele, la deixalleria i la funda nòrdica a la batedora i he estès el batut pel full de paper. Sense pensar-m’hi gens. Després l’he llegit i he corregit algunes coses, poques. Tal com raja.  Avui vull parlar de creativitat.

Les recomanacions per fomentar la creativitat mai són suficients. En parlem molt però no insistim prou.

Fa temps parlava de l’escriptura automàtica, per associació lliure, de relaxar-se i deixar-se portar, que les neurones treballin soles i ens sorprenguin. Sempre ho fan, no ens deceben mai. Jo començo tots els tallers d’escriptura creativa i comunicació escrita amb uns minuts de pràctica d’escriptura automàtica. Una mica d’aliment al cervell creatiu.

Un altre aliment creatiu són les preguntes. No podem parar de fer-nos preguntes, sobre els personatges, sobre els esdeveniments, sobre nosaltres mateixos, sobre el bé i el mal, sobre qualsevol pensament. Què passaria si… Què podria haver passat si..

També tenim les restriccions creatives. La idea de la història s’ha d’expressar en una frase que inclogui dues paraules agafades a l’atzar. Només en tres-centes paraules. Tres personatges enfrontats. Sense la vocal a. Tenim tendència a seguir els camins mentals de més baixa resistència, a basar-nos en les idees i els recursos de sempre. Les restriccions ens forcen a explorar territoris desconeguts i a trobar sortides creatives.

Una recomanació clàssica per afavorir la creativitat és variar de punt de vista, reformular la qüestió. Mirar la història des d’un angle diferent i canviant la qüestió central. És una actitud bàsica de la mirada creativa.

Molt important: la creativitat s’alimenta dormint bé i movent-se. Dormir bé i tornar a la feina. Fer esport i tornar a la feina. Això agrada a les neurones, el treball difús i airejat a l’ombra combinat amb el treball enfocat i conscient.

Enrique Vila-Matas diu i repeteix que no hi ha lectura més estimulant per a la ment creativa que aquella que ens agrada però que no entenem. No hi ha res de més estimulant que una obra d’art que t’impacta i que no et pots explicar perquè no l’entens, aquest cop sense discurs explicatiu és pura dinamita creativa.

Tot el que desplaci la nostra ment dels seus patrons habituals, fomenta la nostra creativitat. Apunta’t a fer escalada si no n’has fet mai. Ofereix-te per passejar els gossos dels veïns, vés-te’n uns dies a viure en un refugi d’alta muntanya.

Estic en plena preparació dels cursos als Pirineus.