És un tòpic dir que els escriptors sempre mentim, però és cert. Fins i tot jo, que sóc força innocent i he enarborat la bandera de la veritat com a un far de vida, he hagut de doblegar-me a la paradoxa que planteja les mentides de la ficció com a una de les vies més potents per transmetre veritats. I els gèneres testimonials i autobiogràfics? També estan afectats per la necessitat de mentir, per tal que la veritat sigui més nítida; en aquests gèneres literaris les mentides han de ser, per força, més subtils i delicades, ja que hi ha un pacte d’autenticitat amb lector i allò que el llibre explica ha d’haver passat de debò.
Mario Vargas Llosa a La verdad de las mentidas ho explica molt bé, i comenta la veritat de trenta-sis grans obres de la literatura universal. L’estrany d’Albert Camus, Set contes gòtics d’Isak Dinesen, La Senyora Dolloway de Virginia Wolf i Dublinessos de Joyce, per citar-ne quatre que em serveixin de mostra per il·lustrar fins a qui punt l’art literari expressa una forta veritat per sota de les peripècies de la ficció. Al prefaci del llibre, Mario Vargas Llosa afirma que les novel·les òbviament menteixen, però que aquesta és només la meitat de la història. L’altra, la realment interessant , és que mentint expressen una curiosa veritat, que només es pot expressar encoberta, disfressada del que no és.
Quan vaig començar a escriure amb pretensions d’escriptora vaig passar del diari i les notes personals, farcides de mentides inconscients generades per l’autoengany, a la ficció d’una manera intuïtiva. Vaig començar a escriure narrativa breu i novel·la i, de seguida, vaig notar la màgia blanca de les mentides de la ficció, que podien contar veritats més grans que les poques que podia copsar amb els meus ulls. Em va atrapar tant això que m’ha costat tornar al diari personal, entès com a treball i gènere literari. Ara, però, m’interessa tant la ficció com la no ficció.
Estic escrivint una novel·la amb pretensions de deixar-hi algunes de les meves veritats. Jugo amb fragments de la meva vida i els barrejo amb la més pura ficció. I em sembla que es palpa tanta o més veritat en la part inventada com en la que té una base autobiogràfica. A continuació us poso un tastet de la part de ficció, que com ja us he dit considero que és on la veritat millor s’explica.
(…)
La Lluïsa era a Londres i la Rita, la senyora de fer feines, es va acomiadar perquè marxava uns dies de vacances al poble. El Joan li va desitjar bon viatge i, un cop sol, va comptar les plantes que calia regar: cent cinquanta-dues. Se sentia abandonat.
El ficus del saló, segons el Joan, era una planta vulgar i odiosa, que gaudia d’una salut de ferro i en un parell d’anys havia crescut una barbaritat. Va decidir que li faria passar set, i la planta li va respondre torçant les fulles contra ell, amenaçadores. Va seure al sofà amb cautela, mantenint les distàncies, i va encendre el llum per llegir el diari, però no podia deixar de mirar el seu enemic de reüll. El ficus respirava agitadament, xucla oxigen, molt oxigen i expulsa verí, molt verí, creix a un ritme vertiginós. Les fulles són plenes de boques que s’obren i es tanquen. El Joan s’ofega per manca d’oxigen. El ficus es xupa tot l’oxigen, em vol enverinar. En un moviment desesperat, es va aixecar, va sortir a la terrassa i va respirar.
No podia determinar amb seguretat si havia crescut o no, però la planta havia fet un sobreesforç i havia de tenir set per força. Ell tenia la llengua tan eixuta que se li havia quedat enganxada al paladar. Primer el ficus. El va regar generosament, procurant prescindir dels sorolls que feia en engolir l’aigua. Després es va beure tres gots d’aigua i va notar com totes les cèl·lules del seu cos l’absorbien amb avidesa i s’anaven inflant de satisfacció.
(…)
Propers cursos
EL RELLOTGES DE LA LITERATURA (16 de novembre)
Taller d’escriptura creativa VdM 2014-15′(últim dimecres de mes)
Taller Conte Literari NoLLegiu (dilluns, segon mòdul inici 12 gener)
Trackbacks/Pingbacks