Carril bici

No recorda en quin moment ha deixat el carril bici principal per acabar en un tram que no arriba fins al riu sinó que acaba en un punt mort. Mira les lletres escrites a la muntanya, immenses, perquè es vegin de ben lluny. Aquesta referència li dona pau però no arriba a ser una búixola per ella, que és capaç de perdre’s pels carrers del poble on ha nascut. A més de vuit mil quilòmetres de casa tot li sembla misteriós i desconegut i, curiosament, amigable. Fa quatre dies que li han fet les analítiques per determinar si el tractament ha funcionat del tot i ha decidit esperar els resultats a l’altra punta de món, a Montana, a casa d’una bona amiga. Ella pensa que està neta, però potser és perquè no es veu amb cor de tornar a passar pel quiròfan i començar de nou amb la químio i la radioteràpia. Aquí està molt distreta i bastant tranquil·la, perquè tot és nou i alhora comprensible, no té ganes de fugir més lluny.

S’esforça a recordar per trobar el camí de tornada a casa i enfila carrers que no coneix, seguint una línia imaginària amb por que la línia la porti a qualsevol altre lloc. Pedaleja. S’ha oblidat el mòbil damunt la taula de la sala. Obre el mapa de la ciutat i troba el carrer on és. Li sembla impossible, però la línia imaginària apunta cap a casa. Se sent molt viva. Continuar pedalejant amb més vitalitat i troba la referència de les vies mortes de tren. Les deixa enrere, només li queden onze carrers per arribar a casa.

El carril bici és una línia recta que va creuant travessies. Quin gust de bicicleta i d’aire a la cara! Quins ciutadans tan educats que la saluden en creuar-se amb ella. Encara li queden cinc carrers. Ara el carril bici fa pujada. Passa pel costat de l’escola pintada tota de verd. La reconeix! I del parc dels làrixs, pensa que a la tardor serà una simfonia de colors. Aquests arbres li desperten una simpatia especial, no creu que els pugui fer caure el corcó de cap malaltia. Ja ha arribat al carrer! Cap amunt, cap amunt. El seu cap ja no observa panoràmiques, està ocupat exclusivament amb l’asfalt, les voreres i els cartells indicadors i les cases, sobretot la seva numeració. Les cames pedalegen automàticament, amb gust.

Número 1400. Uf! Falten molts números per arribar a casa. La bici avança amb ganes.1940 i 1962. Perquè salta la numeració? Que es posen el número que més els agrada? Aquesta casa s’assembla molt a la de la seva amiga i fa cantonada amb el mateix carrer. Però la seva amiga no rega amb aquests aspersors el davant de casa. Casa seva també és en una cruïlla, però els dos carrers li semblen estranys. La parada d’autobús també és davant del número 1962. No ho entén, li semblava que només n’hi havia una, de parada de bus, davant de casa. Busca el 1961, a la banda dels nombres senars. 1955, 1963. Quina bogeria! Perquè salten els números d’aquesta manera? On és el 1961? Se l’han menjat? I la casa de la seva amiga? Han portat el carrer al quiròfan mentre ha anat a passejar?No li semblava pas que fos un carrer amb càncer. Ella mai ha cregut en la solidesa del temps i l’espai, però només era especulació filosòfica, això d’ara la supera. Ha sortit volant la casa de la seva amiga? Se l’ha empassat la terra? I ara què farà? Ho té tot a dins de la casa: el mòbil, el passaport, les targetes de crèdit. Què farà? Esperar que la seva amiga arribi de la feina? Però, i si ha marxat a una realitat paral·lela juntament amb la casa?

Nota les llàgrimes a dins dels ulls que burxen per sortir. Està molt espantada. El carrer fins aquell moment estava desert però veu un cotxe que arriba i aparca davant del 1954. Surt un senyor. Ella li explica que busca el número 1961, que hi viuen els seus amics, i que no troba la casa. L’home, molt amable, es posa a mirar la numeració de les cases i, sorprès, perquè no veu el 1961 per enlloc, posa en marxa el navegador del mòbil que es torna boig i no sap donar una resposta congruent.

Amb la companyia amable del senyor, s’ha relaxat; ja no té els pulmons mig tancats ni els músculs garratibats. Se sent bé i recorda, com si ho veiés en un vídeo, el dia que la seva amiga li va ensenyar el cartell de la cruïlla amb el nom dels dos carrers, la numeració de la casa: 1962 i les dues lletres escrites a la muntanya. El senyor continua buscant, aparentment seré però en el fons molt alarmat. Ella travessa el carrer, cap a la banda dels nombres parells, i s’atansa a la casa de la cruïlla, la que té la parada d’autobusos al davant. L’aspersor s’ha aturat tot sol. És ben semblant a la de la seva amiga. Mira per la tanca del jardí del darrere i reconeix el banc i la taula de fusta sota l’albercoquer. Camina fins a la porta d’entrada i, curiosament, la clau encaixa perfectament. I el primer quadre que veu és aquell que tant li agrada a l’amiga.

No sent ni una espurna de vergonya, només alegria. La bondat d’un desconegut mou muntanyes i trenca bucles mentals. S’atansa al senyor i li diu que s’ha ofuscat i s’ha confós de numeració, que la casa és la de la cantonada, la del número 1962. Li dona les gràcies per la seva amabilitat i li demana disculpes. El senyor somriu alleugerit, agraeix infinitament constatar que les cases no desapareixen sense cap explicació.

Ella somriu al veí del davant mentre pensa que són molt poc tafaners en aquest país, perquè amb la seva amiga ni es coneixen. Allà tot és gran, les cases, els jardins i les voreres. Si no decideixes veure què passa a la casa del davant, no veus res. Entra a la casa i la troba més preciosa encara. Seu al banc del jardí posterior a observar l’activitat dels esquirols sense deixar de somriure.

Aquell desconegut no només li ha tret la por de no tornar a casa, també li ha tret la por d’una recaiguda. Li ha tret la por en general. Càncer no és una paraula tan terrible, ja no l’atemoreix. La pronuncia tres vegades i li sembla que sona bé. Sent la vida, un esclat a fora i a dins. Imagina la paraula càncer, que es fa petita i més petita, cada vegada més petita. La deixa en un punt. No sap si punt i seguit o punt i a part o punt final. No li importa, només és un punt i encara el pot fer més petit. Pensa en el carril bici i en recorda tot l’itinerari exacte fins al riu i veu el punt precís on s’ha perdut. El carril brilla en el seu cap. S’aixeca a buscar un full i un llapis i el dibuixa amb exactitud, Al punt de fuga hi posa un làrix de més de quaranta metres d’alt, que obsequia una ombra benefactora a tots els que s’extravien. És el seu carril bici.

Aixeca la mirada cap a la muntanya. Des del banc pot veure les lletres gegants M T. Primer somriu i, tot seguit, se li escapa una riallada. Són les inicials del seu nom, no se n’havia adonat. No pensa que aquella muntanya és seva ni com és que els seus amics no li han fet cap broma de les lletres ni perquè no se n’havia adonat fins ara. No, el que pensa és que la muntanya és eterna i ella també.

.