L’art d’inventar històries

L’art d’inventar històries és tant antic com la humanitat, ja a l’època de les cavernes es contaven històries vora el foc. Quan parlem d’història ens referim a l’argument i al conflicte. Aquell búfal que van caçar després de mesos de perseguir-lo, aquella vergonya que la nena es va empassar com si estigués escrita en un paper que podia trencar en petits bocins i menjar-se’l. Sense conflicte podem tenir una descripció, un joc de llenguatge, una anècdota però tècnicament  no tenim una història.

L’anomenat i glamurós storytelling no és altra cosa que l’aplicació de l’art de contar històries a la publicitat, el màrqueting, el món empresarial, la política, l’ensenyament, etc. Es basa precisament en el fet que les històries són una forma d’expressió, comunicació i entreteniment molt arrelada a l’ésser humà.

Els primers tallers que vaig fer com a professora d’escriptura van ser de guió audiovisual. Al taller de guionistes vaig aprendre molt i he manllevat algunes de les seves eines al territori literari. M’agradava fer classes de guió, però de seguida vaig proposar el taller titulat L’art d’inventar històries, que fa més de quinze anys que imparteixo amb força bona acollida, on barrejo tècniques de creativitat i els fonaments de la teoria de la història. El guió audiovisual em va ensenyar tot el que sé de les històries. Em va obrir els ulls i em va donar unes tècniques senzilles i que funcionaven, que es podien aplicar perfectament a la literatura. Em refereixo a la construcció de personatges, l’estructura de la història, el disseny de l’escena, la tècnica del diàleg. I tenir clar la columna vertebral de l’obra, la idea de treball i el tema principal.

Mentre feia la formació a l’escola de guionistes em vaig autoproclamar contadora d’històries.

Les històries exigeixen conflictes potents, si no són avorrides i no interessen al lector, i també volen fantasia. Et recomano que llegeixis Gianni Rodari (aquest any se celebra el 100 aniversari del seu naixement). Llença pedres a l’estany, genera hipòtesis fantàstiques, juga als binomis meravellosos. Puja el conflicte sense por!

La història és el material amb què es construeix la ficció. Sense una bona història, encara que tinguem pàgines molt ben escrites, la ficció no funciona. Totes les narracions de la literatura universal conten grans històries.

Igual que l’estructura de la ficció, la vida de l’escriptor està marcada per diversos punts de gir, en el meu cas el més important va ser descobrir la teoria de la història a l’escola de guionistes. Aprendre que les històries, els arguments, tenen les seves lleis, que cal conèixer i seguir. No estan cent per cent en mans de la inspiració, el noranta per cent és coneixement de la teoria de la història. Ben bé allò que s’ha dit tant de deu per cent d’inspiració i noranta per cent d’ofici.

En la feina de l’escriptor el detonant és el moment en què es troba amb la  primera idea de la història. És el principi de tot: un moment fascinant, amb totes les possibilitats desconegudes obertes. Comença l’aventura.

Després ve el primer punt de gir de la trama: el moment en què l’escriptor s’adona que hi ha un mètode, regles a seguir, que la història no s’escriu sola. Aquest és un moment emocionant, que obre un horitzó nou. En el meu cas, la primera vegada que vaig descobrir que hi havia un mètode i que podia manegar els fils de la història i que això no restava creativitat sinó que sumava, va ser quan vaig gosar dir: vull contar històries. Immediatament em vaig adonar de tot el que no sabia de les històries.

Comença el segon acte de la teva vida d’escriptor, un llarg període de reacció i lluita i de conflicte. Pateixes perquè l’escriptura pot ser molt difícil, perquè escrius moltes pàgines pèssimes, això forma part del procés però tu encara no ho tens assumit, encara no has descobert que cal escriure sense por. Descobreixes l’estructura, que la tensió narrativa no es genera automàticament, es crea, es manté i es puja fins al clímax gràcies als punts de gir i als cops d’efecte. És fonamental per crear bones històries. Per mi el descobriment de l’estructura va significar una autèntica revolució.

Què és la teoria de la història?

A l’escola de guionistes parlaven d’un mètode pas  a pas per escriure un guió literari des de la idea inicial. Les dues primeres parts d’aquesta metodologia feia estrictament referència a la creació d’arguments. Després vaig sentir a parlar de la teoria de la història, que ja aplicàvem (jo sense saber que es deia així). La teoria de la història té a veure amb l’anàlisi del corpus existent de la literatura per trobar els seus patrons i ritmes. Molts d’aquests patrons teòrics es redueixen a l’estructura de la trama. Hi ha molts sistemes diferents, des dels tres actes d’Aristòtil al viatge de l’Heroi de Campbell, que bàsicament ensenyen variacions del mateix tema.

La teoria de la història t’ajuda a identificar els patrons universals que existeixen en la narració, a tot el món i al llarg dels segles. Com millor comprenguis aquests patrons, més clarament podràs veure quines peces encaixen millor en les teves històries.

 

A la vida d’un escriptor un punt de gir important és la publicació del primer llibre en solitari. Per mi la publicació de La nit als armaris ho va ser: valoració del camí que ja havia fet mig a l’ombra, possibilitat d’intercanviar amb els lectors i finestra de llum per continuar el camí com a escriptora.