Les lectures de novembre als clubs de lectura que condueixo han estat de quilòmetre zero: la nouvelle La drecera, de Miquel Martin; el recull de contes Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt i la novel·la de Marta Rojals El cel no és per a tothom. Tres llibres força interessants.

Deixo per un altre post una lectura de guió teatral també quilòmetre zero.

La drecera

L’autor

Miquel Martin i Serra (Begur 1996) és escriptor i llicenciat en filosofia. Dues coses que m’imagino que deixen rastre a tota la seva obra i que en el cas de La drecera em sembla evident: el coneixement profund i en primera persona de l’escenari de la novel·la i la mirada filosòfica i literària.

Ha publicat novel·les, llibres de contes, llegendes populars de mar i de muntanya, i estudis i treballs sobre literatura, especialment sobre el poeta Joan Vinyoli, del qual és un expert i un estudiós apassionat. Té una trajectòria de més de vint anys com escriptor publicat i jo me l’imagino com un artesà i pensador de l’escriptura, exigent amb les paraules i el missatge. Col·labora en diversos mitjans i imparteix tallers d’escriptura. Amb La drecera capitalitza en part el camí fet i ha saltat a la popularitat.

La drecera

Finalista Premi Òmnium. Finalista Premi Just Manual Casero. Premi Maria Àngels Anglada. Premi el setè cel.

És un llibre curt i precís, de fàcil lectura. Escrit en primera persona a partir de la veu del nen protagonista, amb una llengua neta i un lèxic ric. Ambientat a un poble de la Costa Brava al principi dels anys vuitanta. A La drecera seguim la transformació del protagonista, que passa de la infantesa a la pubertat i, també, la transformació del seu entorn que va sent destruït a conseqüència de la urbanització salvatge. El nen protagonista i en Pitu, el masover vinculat al camp, són els personatges centrals de la novel·la, que també retrata els senyorets barcelonins i mostra les diferències socials.

El protagonista és el fill únic d’una parella de masovers que tenen cura de la casa d’una família rica de Barcelona. Els senyors barcelonins són una mostra de la burgesia industrial rica, classista, i sense escrúpols.

La drecera és una evocació poètica d’aquest món perdut. Narrada en primera persona pel nen protagonista, que no té nom, com tampoc el poble on viu. Un element importantíssim de la novel·la és la llengua, està narrada amb paraules i frases fetes i lèxic d’aquest univers desaparegut. També hi ha un punt d’oralitat de la veu infantil molt interessant. És la crònica del final de la innocència i del final d’un món a través del viatge interior del protagonista. El rellotge de la narració el marquen els jugadors de futbol.

«A finals dels 70 hi havia un Empordà on encara onvivien amb tota naturalitat la pagesia i la gent de mar. Hi havia una vinculació molt forta amb el paisatge i la natura» Miquel Martín

Cavalcarem tota la nit

Autora

Carlota Gurt (Barcelona, 1976). Té quatre carreres, ha estat productora teatral de La fura dels Baus i del Festival Temporada Alta. Ara es presenta com a traductora i escriptora. El 2019 va guanyar el premi de contes Mercè Rodoreda amb el recull Cavalcarem tota la nit, i als 2021 ha publicat la seva primera novel·la, Sola. És força activa a Twitter.

El conte literari

Cavalcaren tota la nit és una bona lectura de proximitat, pels amants del conte literari i pels que encara no són lectors de contes, perquè poden fer un tast del gènere i gaudir d’una prosa interessant. No se’ns ensenya a llegir contes. Són curts, però demanen molt del lector. També donen molt, mentre els llegeixes i després. La novel·la es menja el vuitanta per cent del pastís o més.

Carlota Gurt diu que com a escriptora la novel·la la penses i t’hi tires, i el lector s’hi llança i prou. En canvi, en el recull de contes requereix un esforç més gran d’escriptura i de lectura. La Cada vegada que escrius o llegeixes un conte has de fer una gronxada, una empenta, i després un altra i una altra, una per cada conte. L’afany literari és tant o més gran, en canvi, el reconeixement i la remuneració és mot inferior al de la novel·la.

Cavalcarem tota la nit

És un recull de tretze contes amb una prosa acurada i amena, punyent. Contes originals, amb sentit de l’humor i un efecte final contundent. Amb recursos de gènere fantàstic sense entrar mai en el relat de fantasia. Sempre amb els peus a terra. És rica l’ús i el joc que fa de la llengua i la varietat de formes narratives que hi trobem.

Carlota Gurt diu que al llibre els personatges fan equilibris entre el que voldrien fer i el que s’ha de fer, i que la paraula que crida el llibre sencer és «coratge». Són contes sobre les relacions humanes i parla també força de la condició de la dona. Un dels relats està dedicat als nois de la Manada.

Waltraud. El seu nom sempre m’ha evocat la imatge d’una valquíria mig nua estripant els núvols sobre el seu pegàs. (Inici del conte Les comportes)

El cel no és per a tothom

Autora

Marta Rojals (Ribera d’Ebre 1975) és arquitecta, traductora i editora freelance. La seva primera novel·la Primavera, estiu, etc. (2011) va ser un èxit de públic i de crítica, una novel·la generacional escrita amb un llenguatge refrescant, natural i acurat. El 2014 va publicar L’altra on va consolidar el seu estil literari i que ha estat traduïda a diverses llengües. el 2018 va publicar El cel no és per a tothom.

Marta Rojals és una autora que ens deixa la seva obra i no interfereix en la lectura amb declaracions sobre els fets narrats o els personatges, ja que no participa personalment en la promoció dels seus llibres. I això, que en el nostre context cultural semblaria impossible, ella ho fa.

El cel no és per a tothom

És un retrat de família focalitzat en tres germans, dues bessones i un noi, des de finals dels seixanta fins al 2007. Amb dues estructures binàries, les bessones protagonistes i els bessons Ferragut. Una novel·la sobre relacions humanes, espurnada de detalls que ens situen en el context del moment narrat.

Marta Rojals narra amb un llenguatge acurat, fresc i natural, utilitzant l’escena com a peça bàsica de construcció del text, i l’arquitectura temporal, amb salts endavant i endarrere, per evitar la monotonia de les escenes juxtaposades. Aquesta escriptura que flueix com la vida i et sacseja amb salts temporals perquè no t’adormis és un gran plaer de lectura, almenys per mi.

Alguns lectors potser trobaran avorrit el tempo de l’escena, sense resums que accelerin la trama. A mi m’encanta aquesta manera de narrar mostrant i mostrant i treballant el muntatge. Sentir les veus tan ben assolides dels personatges als diàlegs és un goig. De fet, la part final, que s’accelera i on es lliguen els fils argumentals, alguns molt de sèrie de televisió, és la que menys m’ha agradat. Jo hauria continuat en el riu d’aquesta família, és clar que la novel·la s’havia d’acabar que sis-centes pàgines ja són pàgines.

Resumint: una novel·la ambiciosa i un resultat molt bo, un plaer de lectura i ganes de rellegir-la. La Marta Rojals per mi és un far literari.

– Aviam noies. A la de tres.

Ara el meu manual d’escriptura creativa Escriure sense por també en castellà:

Presentarem Art brut a la capital del Pallars Sobirà!