Julia Cameron al primer capítol del llibre El derecho y el placer de escribir, un títol que revindica el dret a escriure malament i a convertir l’escriptura en un gaudi, diu que de petits primer agafen les coses amb les mans i després amb les paraules. La sensació de poder engrapar les coses pronunciant el seu nom és molt potent. Cada paraula nova que el nen descobreix és una palleta d’or.

Per què arriba un moment que a molts de nosaltres les paraules se’ns escapen i comencem a tenir por d’escriure malament? Julia Cameron ho explica afirmant que vestim l’escriptura amb vestimestes militars que ofeguen la lluentor natural de les paraules. També ofeguen el poeta que tots tenim a dins i que es meravella amb cada paraula despullada.

A Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Montserrat Roig reflexiona sobre l’escriptura i sobre escriure en català. “No sóc lingüista, la meva feina és narrar”, diu. Quin descans llegir aquesta frase! És com una capa d’oli damunt de l’eterna ferida de pensar que no escric prou bé el català (que no domino prou la norma), que per escriure en català cal ser filòleg o alguna cosa semblant, que jo no sóc. Pànic a escriure castellanismes, por a fer servir una forma incorrecta. “El desert de la norma i l’antinorma”.

La pàtria de l’escriptor segons Montserrat Roig és la llengua amb la que escriu i la infantesa, les dues coses. Hi estic totalment d’acord. Pel que fa a la llengua, em sento com una emigrant. Vaig créixer en un poble on ningú parlava el castellà, que vaig aprendre a l’escola sense dificultat, i no vaig veure la tele fins als set anys; però al meu poble tampoc ningú parlava com a TV3. Ni de bon tros.

No vaig poder estudiar el català fins al batxillerat, i el que em va passar és que la il·lusió d’escriure amb la llengua pròpia es va enfosquir amb la sensació que nosaltres, els pallaresos, parlàvem malament. I els aneuencs pitjor. Si volia escriure bé “el català” havia de renunciar al meu dialecte, a les paraules dels meus pares i els meus avis. Si no tenies una autoestima a prova de professors i de normes lingüístiques, i jo no la tenia, t’havies de mutilar lingüísticament.

Això és el que vam haver de fer la generació que hem viscut, i patit, el pas del món camperol i oral al món urbà i escrit. Entenc perfectament el pallarès i l’aneuenc, però els he apartat de la meva escriptura per complir amb la norma (millor o pitjor) i fer-me entendre. M’he esforçat per esdevenir estàndard. Mala cosa per a una artista.

Quan sento que parlen de padrins, rocs, de sarnalles i de goiats que xauen, sento campanetes, com diu la Marta Rojals, a la que admiro, entre altres mèrits, per haver emprat sense complexes el dialecte a Primavera, estiu, etc. A El meu Adrià, el primer conte de La nit als armaris, jo també vaig fer un retorn a la llengua de la meva infància, però amb una prudència que ratlla la por. Tot i així, les paraules dialectals que hi surten atrapen bocins de vida amb una força que cap altra paraula tindria.

Nyam si mos entenem: natres de les pedres en diem rocs i de les sargantanes sarnalles.

Aquest diumenge faré un curs sobre el llenguatge a la llibreria Índex de Vilassar de Mar: Índex. Llenguatge

Més cursos: Propers cursos maig-juliol 2014