Quan vam agafar el creuer a Copehnague, el 15 d’agost, per anar cap als fiords noruecs, ja feia dies que sentia a parlar de Knausgård i la seva obra faraònica en sis volums, 3600 pàgines autobiogràfiques. Però em vaig reservar fins a entrar en aigües noruegues per encertar la lectura del llibre, que feia més de dos mesos que m’havien regalat. Va una experiència gran descobrir i passejar-me per l’illa de Knausgård mentre navegàvem pel mar de Noruega.

No he començat pel volum 1, La mort del pare, sinó per L’illa de la infantesa, que és el tercer. Segons la crítica, el més endreçat dels tres volums que han arribat a les nostres llibreries. Diuen que no fa digressions tan radicals i bifurcacions estructurals com als dos primers. Però a mi m’ha impactat molt l’escriptura directa, detallada, hiperrealista, amb emocions profundes, que posa en un mateix pla la transcendència i la banalitat i ens mostra els afers humans en mig de la naturalesa. En la naturalesa. Amb la naturalesa. L’obra transmet la sensació de veritat, d’autèntica vida.

L’illa de la infantesa, que a mi m’ha entusiasmat perquè l’he trobat salvatge, sembla que és el volum més civilitat dels tres primers. El mateix Knausgård reconeixia en una entrevista que va escriure els dos primer volums sense pensar gens en els lectors, perquè creia que el que escrivia no interessaria a ningú. Però la seva autobiografia descarnada i radical va interessar molt i ell va començar a pensar una mica més en el lector. El cas és que L’illa de la infantesa em sembla una molt bona porta d’entrada a la selva nòrdica en sis volums autobiogràfics d’aquest autor.

L’illa de la infantesa, Karl Ove Knausgård. Traducció d’Alexandra Pujol Skjønhaug. L’altra editorial

Hi ha hagut moments que tants detalls, i sempre el mateix, se m’han fet pesats, i he reclamat resums, el·lipsis i girs encara que no tinguessin sentit. En aquells moments, puntuals, demanava el que el llibre no és, però continuava enganxada a les seves pàgines, que em feien viure la vida de l’autor protagonista, amb les botes per la pluja, les esbroncades del pare, els pensaments innocents i els roïns. Tot en un mateix pla i a dins del bosc. La vida no resumeix ni salta i, si fa girs, no són calculats. Tampoc divideix en capítols.

L’illa de la infantesa és un llibre viu. Un bocí de vida enquadernat.

Però del que jo volia parlar quan he començat aquest post és de la presència física de la natura a les pàgines del llibre, la natura que no és una idea sinó que és un cos. Els personatges, humans que també són natura. L’illa de la infantesa és una lectura física i sensorial. Perquè la natura és física i química. Sentits. Cossos.

Amb aquesta frase comença la novel·la:

Un dia suau i ennuvolat de l’agost de 1969, serpentejant al llarg d’una carretera estreta a l’extrem d’una illa del sud, entre jardins i turonets, prats i boscam, pujant i baixant pendents i tombant per revolts tancats, de tant en tant amb arbres a totes dues bandes, com un túnel, de tant en tant amb el mar al davant, avança un autobús.

Una frase llarga i envoltant, que apel·la els nostres sentits i ja no ens deixa anar.

Una altra frase, gairebé a l’atzar:

Era estrany com tots els arbres tenien la seva pròpia personalitat, expressada a través de formes úniques que tenien, i la resplendor dels troncs i les arrels, de l’escorça i de les branques, la barreja de llum i d’ombra.

Fa brillar els arbres més enllà del cor del protagonista.

Ben aviat faré dos cursos molt relacionats amb el que he explicat en aquest post: “Escriptura i natura”, els dies 19-20 de setembre al Centre d’Art i Natura de Farrera i “Escriure amb tots els sentits”, el dia 18 d’octubre a la Llibreria Índex de Vilassar de Mar.