Llegir Abdulrazak Gurnah ha estat un plaer. La seva prosa amable, que et porta a reflexionar a fons i sense violència, les veus dels personatges que conten històries reals que semblen sortides de Les mil i una nits.
Es mereix el Nobel, Gurnah?
Abdulrazak Gurnah fins que li van donar el Nobel per mi no existia. Abans de llegir-lo em va arribar una mica la controvèrsia de si es mereixia o no aquesta distinció. Si era encertat premiar un autor africà que no viu a l’Àfrica. Si valorar la naturalesa anticolonial de la seva literatura, tal com indica el veredicte del guardó, quan viu a Anglaterra i escriu en anglès és una bona decisió. Que hi ha escriptors africans que escriuen en llengües africanes des d’una mirada anticolonial. No dubto que hi hagi escriptores i escriptors cent per cent africans mereixedors del prestigi i la visibilitat que dona aquest premi, però també que Gurnah s’ho mereix.
Qui és el llest que sap del cert si un autor ha de beneficiar-se del Premi Nobel o no? Jo no. El que puc dir és que els autors guardonats que he llegit fins ara tenen una categoria literària rellevant, per mi el Nobel és una garantia de qualitat literària. També estic convençuda que hi ha autores i autors que estan més que a l’alçada d’aquest guardó i no l’han rebut ni el rebran mai.
Fer safareig al voltant del premi que no s’ha donat a molts altres candidats suposadament més interessants forma part del xou.
La novel·la de Gurnah, professor de literatura anglesa d’origen Africà i que ha viscut en primera persona el periple dels refugiats, em sembla digna del màxim guardó. Té una prosa elegant, serena i clara, fonda; i l’autor mostra amb tota naturalitat el coneixement de la cultura de Zanzíbar i l’anglesa. I toca temes que tenen una gran importància a la nostra cultura contemporània: els refugiats i el desarrelament.
Quins són els aspectes essencials d’aquest autor?
És d’origen africà. Nascut (1948) a Zanzíbar, una colònia britànica que es va independitzar el 1963 i que, federada amb Tanganyika, va constituir el 1964 la República de Tanzània. La inestabilitat política va convertir el territori en un infern de revoltes, venjances i repressió. Gurnah, que va viure en aquest context, va emigrar a Anglaterra i el 1968, va aconseguir la condició d’exiliat polític. La seva cultura originària té arrels àrabs i la seva llengua materna és el suahili, que apareix, ocasionalment, a les seves novel·les.
Es va integrar perfectament en la cultura anglesa: té la nacionalitat britànica, escriu en anglès, ha estat professor de Literatura Anglesa i Postcolonial a la Universitat de Kent i és membre de la Royal Society of Literature.
Ha publicat deu novel·les, nombrosos contes i assaigs que l’han fet mereixedor del Premi Nobel de Literatura el 2021. El temes més importants de la seva obra són el desarrelament, les conseqüències del colonialisme, els abismes culturals i les històries dels refugiats.
Perquè recomano llegir A la vora de la mar (traducció Carles Andreu)?
La novel·la mostra l’exili com el camí d’expiació del rancor i com a refugi per a l’amistat, difícil o impossible d’assolir en el país d’origen. Mostra com el poder de la narració dona sortida al dolor, com si es tractés d’una psicoanàlisi, però amb la naturalitat de la conversa.
Narra la història de dos emigrants a Anglaterra procedents de Tanzània amb un passat turbulent que els va enfrontar a ells i a les seves famílies. El punt de vista de l’oasi de l’exili per a poder netejar les ferides antigues, parlant, em sembla molt interessant.
A la vora de la mar comença amb un home de seixanta-cinc anys, Saleh Omar, que arriba a Anglaterra des de Zanzíbar i fa una sol·licitud d’asil. És un capítol impactant, boníssim. Al seu país Omar havia estat propietari d’una botiga de mobles i havia tingut una casa i una família. L’altre personatge narrador, l’home també d’origen tanzà, Ismail Tahmud, viu a Anglaterra des de fa anys i és requerit com a intèrpret. Quan es troben s’inicia el relat del passat dels personatges, en bona part comú. Amor, traïcions i desesperació.
La Rachel és el personatge que tanca el triangle, una jueva sefardita que pertany a una associació d’ajuda als refugiats, és la que reuneix els dos personatges i els fa parlar entre ells.
Estil i distància narrativa
A la vora de la mar, tot i la importància que hi té la història de l’Àfrica, que pesa moltíssim sobre els personatges, no és una novel·la ni una crònica històrica, ni rellisca per enfonsar-se en el drama humà dels refugiats (ens convida a reflexionar-hi serenament). La distància de les veus narratives, un dels punts forts de la novel·la, ho atenua.
Tampoc és una obra vindicativa, malgrat que els immigrants se senten titllats de «moronegre morrut». És com un riu de vides, dues, que ens convida a seure i escoltar, a reflexionar sobre les conseqüències del colonialisme, el destí dels emigrants i l’abisme entre cultures.
Aquest relat de l’Àfrica contat a Anglaterra per dos africans, en primera persona i en veu alta és una meravella. Dues veus que se succeeixen alternativament i parlen des d’una distància dels fets narrats, diferenciades per la diferent posició social dels personatges. Mostren una inseguretat en el record, que les fa encara més creïbles.
Soc un refugiat, un sol·licitant d’asil. No són pas paraules senzilles, per molt que l’hàbit de sentir-les ho faci pensar. Vaig arribar a l’aeroport de Gatwick a última hora de la tarda del 23 de novembre de l’any passat. És un clímax menor habitual en les nostres històries, això d’abandonar el que coneixem i arribar a llocs estranys, carregats amb peces de viatge aleatòries i reprimint ambicions caòtiques i secretes
