Dramatúrgia Anna M. Ricart, direcció Joan Arqué i coreografia Sol Picó
Moriu-vos és un projecte multidisciplinari que posa la seva mirada en els vells. En el transcurs de poques generacions, al món occidental, ha canviat molt la percepció sobre el vell o la vella. És una obra que reivindica la vellesa i qüestiona el comportament de la societat amb la gent gran. La podeu veure fins a l’11 de desembre a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.
Es tractava d’un triomf sense pal·liatius. D’una victòria de la vida sobre la pròpia vida. Viure i envellir amb dignitat. I doncs… ¿Què ha passat?
Apartem la mirada de tot allò que no sigui plenitud productiva o reproductiva. Un tracte edatista, discriminatori, que ve donat per l’envelliment d’un cos. Un col·lapse de l’humanisme que donàvem per fet. Una mena de bala que ens disparem ara, perquè impacti de ple en tots nosaltres d’aquí a uns anys.
Aquest col·lapse posa en estat d’alerta els sentits atàvics que teníem desterrats als racons més alts de la prestatgeria de casa els avis. Una mena de por de nosaltres mateixos que ens fa treballar a la recerca ingènua de sentit. Exercitant la memòria del cos. Raonant amb la tensió dels nostres músculs, la mirada fixa i el gest que uneix: instint de supervivència i caos. Escrivint sobre aquells que érem. Mirant de restaurar l’ordre primer de totes les coses. De quan tan sols érem persones.(Joan Arqué Solà)
Club de lectura llegir el teatre
Des que la vaig veure a la programació del TNC «Moriu-vos» em va interessar. Per la temàtica, perquè era una creació de Cultura i conflicte amb dramatúrgia d’Anna M. Ricart i direcció de Joan Arqué, que tant m’havien agradat en Encara hi ha algú al bosc. A més hi havia la coreografia de Sol Picó. Vaig seleccionar el llibre per a la sessió de llegir el teatre del Club de lectura, sense dubtar-ho.
La tertúlia va ser un èxit, perquè és un tema que ens toca a tots i els participants intervenien compartint la seva pròpia vida. Era evident que Moriu-vos parla de nosaltres. També he de dir que l’assistència a la sessió va ser més baixa, no sé si perquè el tema és incòmode i delicat o va ser casualitat.
L’edatisme
Moriu-vos, seguint el procediment propi de Cultura i conflicte, després de dos anys d’investigació, es basa en l’experiència real i els testimonis per construir una funció que utilitza diversos llenguatges escènics. Parlar de la vellesa, és parlar del passat i de la memòria. De soledat, de residències, de medicació, de deteriorament físic i mental, de no-productivitat, de sentiment d’inutilitat, de cures, però també és parlar de rebel·lia, de memòria, de formes d’evasió, de fantasia, de records…
Estic convençuda de la bondat de reflexionar sobre com la nostra societat tracta la gent gran, i que no és un tema fàcil d’abordar perquè més o menys ens toca a tots i no sempre bé. Em sembla important visibilitzar la vellesa i la mort.
El guió teatral
El punt de partida del projecte i del guió va ser el gran nombre de morts a les residències de gent gran d’Igualada durant els primers temps de la pandèmia de la Covid.
Quan vaig començar a llegir el text d’Anna M. Ricart el vaig trobar encertat: el cas de la senyora que viu sola alternant amb l’exemple del grup que està en una residència. Hi vaig trobar molt bones idees, com per exemple quan els personatges busquen algú que els adopti entre el públic; i aborda diverses perspectives que a la posada en escena es deixen caure, crec que amb encert. No la vaig trobar una lectura amable, era un text trist que convidava a pensar. Amb la posada en escena la cosa canvia, molt.
No acabo d’entendre el paper de la verge, que inaugura l’obra i la tanca. Amb la imatge del fèmur soldat cap a primer signe de civilització posa les cures al centre de la supervivència social i això ja és tota una declaració d’intencions. Però, cal que aparegui una verge per dir-ho?
La posada en escena
La majoria de les paraules són les mateixes del llibre, però no hi són totes. I amb la interpretació genial dels actors, la música i el ball l’energia de l’obra canvia totalment.
Vaig anar al teatre amb una mica de por, temia que l’obra fos aspra. I em vaig trobar amb una meravella, divertida i energètica que, com diu el director, va de «moriu-vos» cap a «cuideu-vos». Vaig sortir del teatre plena d’energia.
Treu molt partit d’aspectes que ja són al guió i que potser en una primera lectura no es copsen prou. Hi ha ironia i sarcasme, una gran plasticitat. Un viatge cap a l’oníric. El cos té una importància crucial a l’espectacle; l’apartat corporal és el que dirigeix Sol Picó que posa a ballar un grup d’actors d’edat avançada, alguns ballarins i d’altres no. També em va agradar l’escenografia amb els dos espais: el de la soledat i el de la residència.
Renuncia al punt de vista dels especialistes i dels cuidadors per centrar-se en la veu i el cos del vells. I m’agrada perquè crec que d’aquesta manera no es trenca l’atmosfera onírica i poètica de la vellesa que creua tota l’obra.
Moriu-vosté moments molt poètics com quan la Montse Colomé, que interpreta un personatge que va amb cadira de rodes, balla amb el cuidador. O la fotografia nítida que se submergeix en aigua i es va difuminant fins a desaparèixer.
Moriu-vos és una obra que sacseja, que et fa riure i pensar i que desprèn una energia potent que s’encomana. M’ha agradat molt, no te la perdis!
Parlar de la vellesa és parlar de nosaltres.
Les esquerres ens han abandonat i els nostres fills també, diu el personatge que interpreta l’Oriol Genís.
Joan Arqué parlant de l’obra amb Gemma Nierga.
Intèrprets
Imma Colomer, Oriol Genís, els ballarins de dilatada trajectòria Montse Colomé i Arthur Rosenfeld. Piero Steiner/ Enric Ases. Els intèrprets més joves que exerceixen els rols de cuidadors: Magda Puig i Erol Ileri.
El meu manual d’escriptura Escriure sense por, ara en català i castellà
