fbpx

Vaig conèixer l’escriptura de Mònica Batet el 2012, quan va publicar No et miris el riu. La lectura d’aquest llibre em va deixar literalment meravellada. Ara l’experiència de llegir Dins del cor de Chopin ha estat més austera, però no menys intensa: ens trasllada al cor de Polònia. Crec que Mònica Batet és una de les grans escriptores en llengua catalana actuals.

Mònica Batet

Mònica Batet és llicenciada en filologia catalana, escriptora i editora. Com a escriptora ha publicat L’habitació grisa (2006), No et mires el Riu (2012), Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres (2015), Nou illes al nord (2019) i Dins del cor de Chopin (2020).

Fascinada pels països nòrdics, els seus paisatges, la seva cultura, la seva societat i la seva literatura, Batet va decidir emprendre el camí com a editora. Volia apropar als lectors catalans algunes de les millors obres d’aquelles llars. Així, l’octubre del 2020 es va posar al capdavant de l’editorial Nits Blanques. Ha publicat autores com Cristina Sandu, Herbjørg Wassmo, Helle Helle o Gunnhild Øyehaug.

A propòsit del conte literari

En una entrevista al Diari de Tarragona, Mònica Batet diu:

“Així com als Estats Units o Llatinoamèrica es valora molt l’escriptor de contes, aquí ens agrada el llibre a pes, i el llibre a pes és una novel·la. Crec que és com un cercle viciós pel qual es considera que els contes són un gènere de segona quan escriure contes és molt més difícil que una bona novel·la.”

“García Márquez deia que en una novel·la sempre hi podia haver una frase coixa, que en algun moment decaigués per tornar a pujar el ritme. Però el conte no pot decaure.”

Dins del cor de Chopin

Pròleg de Xavier Farré

Buscar cultures, llengües que ens resulten llunyanes és una altra manera de voler-se explicar a si mateix.

Xavier Farré assenyala la importància de l’espai a l’obra de Mònica Batet. Són espais allunyats de la vida quotidiana que realcen les relacions entre els personatges i les accions. Afirma que Mònica Batet busca l’altre lloc per parlar del lloc propi.

També diu que entra en simbiosi amb autors de les zones que retrata, en aquest cas, centreeuropeus. Entre altres cita Stefan Zweig i Joseph Roth, i els polonesos Mrozek i Chwin. I alguna pinzellada de Calders.

Xavier Farré mostra el gir de Mònica Batet respecte al tractament de l’espai, indeterminat en obres anteriors i ben concret a Dins del cor de Chopin. Els contes d’aquest llibre passen a Polònia, els llocs i els personatges tenen noms concrets, polonesos.

Autoficció

El llibre consta de divuit contes i el pròleg de Xavier Farré.

El primer i l’últim conte funcionen com una mena de cobertes autobiogràfiques, amb referències específiques als viatges de l’autora a Polònia. En el primer, Del que sabíem i del que no sabíem, explica el seu itinerari iniciàtic polonès (Varsòvia, Poznań, Gdańsk, Wrocław i Cracòvia), els llocs que seran escenaris dels seus relats, i les trucades que fa al seu pare. És un conte amb misteri. A l’últim, Dzień dobry, dziękuję, do widzenia, la tapa que tanca el llibre, l’autora ja ha estat a Polònia unes quantes vegades i ens parla de l’aprenentatge de la llengua polonesa, del monstre de l’idioma que es necessita i no es coneix.

El retrat de Polònia

Als setze relats del mig ens endinsen al cor de Polònia i els polonesos. Apareixen personatges com el poeta Czeslaw Milosz,Lech Walęsa, Karol Wojtyla; i ciutats com Varsòvia, Poznan, Gdansk, Wroclaw o Cracòvia. En aquest context aliè assistim a diferents maneres d’afrontar els traumes d’una guerra i els problemes d’una postguerra amb dictadura. Nens (Tornant de cal tiet Mateusz, Un plat de més, Parc Łazienki), dones que procuren l’aliment familiar (Dos quilos de sucre, un de farina…), soldats aterrits o marcats per la pèrdua (Katin, L’arruga), víctimes de la burocràcia i dels oportunistes (El que havia estat meu, després va ser teu i ara ha de tornar a ser meu; Telèfons a Targówek), lectors clandestins i poetes amenaçats (Perquè podeu tenir problemes, Per un forat la llum, No hi era ni en sé res, Volen que escrigui)..

Tot el ventall de personatges i d’històries ens mostren un retrat molt interessant de Polònia. Són relats originals i ben construïts, escrits amb un llenguatge planer, precís i ben esporgat, amb un punt de misteri i de sorpresa. L’autora sap trobar els detalls i treballar-los i portar-nos fins a un final rodó, on detona també la història subterrània del conte.

Diversitat de tons

Anthropology Review, és un conte irònic i absurd, que ens recorda Pere Calders i on la qüestió són els bigotis tipus Wałęsa com a objecte d’estudi científic

Tenir cor, és terriblement dramàtic. M’ha trencat el cor. El títol del relat enllaça amb el del llibre i, en certa manera ens l’explica, ja que retrata de manera simbòlica i punyent la baixa autoestima del país. Adam Snieg és un pianista que participa en el Concurs Internacional de Piano Fryderyk Chopin i els experts coincideixen que, tot i ser polonès, podria guanyar si tingués cor.

Per acabar

(…)

I només per això haurà valgut la pena la fugida i la misèria. I només per això el poeta descorre les cortines, obre la finestra i va veient com la llum omple tot i cadascun dels racons de la seva habitació.

(“Per un forat de llum”, Dins del cor de Chopin)

Pròxima presentació d’Art Brut: