fbpx

El teatre és un gènere literari i llegir-lo és una experiència lectora de primer ordre. D’acord, no tots els guions teatrals són literatura, però la majoria de l’anomenat teatre de text, sí que ho és. S’escriu per ser representat i, també, per llegir-lo. Encara que no es representi i només es llegeixi, té sentit.

El monopoli de la novel·la

Ara, a casa nostra, vivim en el monopoli de la novel·la. Sembla que la lectura i la literatura comencin i s’acabin en les novel·les. És com si només volguéssim menjar llegums i no ens interessessin ni els cereals ni la fruita. La novel·la comercial, com les sèries audiovisuals, en general ho posen fàcil al lector i a l’espectador, l’agafen a l’inici i el passegen i fan viure saltirons emocionals fins que el deixen anar al final. Li demanen poc, només que es deixi seduir i portar. No esperen que s’imagini l’escenari o que respongui mentalment els diàlegs dels personatges o que es plantegi a mitja lectura si està d’acord o no amb la moralitat i les idees dels personatges.

Com a conductora de clubs de lectura des de fa més de vint anys he de dir que he sucumbit molt a la dictadura de la novel·la i que més del cinquanta per cent de les lectures que proposo són novel·les. La resta la distribueixo entre contes i guions teatrals. Molt esporàdicament poso un assaig, aquí he de millorar. Perquè tinc molt clar que una bona dieta lectora mediterrània ha de ser variada, no només pel que fa a autors i temàtiques, sinó també a gèneres. Una bona dieta lectora ha d’incloure conte, assaig, poesia, teatre i novel·la. Per sort ara tenim els clubs de lectura especialitzat del programa Llegir el teatre, però encara hem de treballar per tal que el tetare entri a la dieta lectora general.

La bondat de llegir teatre

El teatre és un gènere literari, a més, la lectura de textos teatrals ens facilita una vivència més fonda de la representació escènica, però té un valor per ella mateixa. Vaig començar a llegir Molière i Shakespeare quan era una preadolescent, els trobava fascinants i vaig tardar anys a veure algunes d’aquestes obres representades. Molt teatre és literatura, sovint literatura del pensament, i llegir-lo no només és una experiència estètica i imaginativa, ens fa pensar i ens fa més lliures.

He fet aquesta introducció una mica llarga perquè em sembla que encara cal repetir que llegir obres de teatre és llegir literatura. Ara vull parlar de les dues obres teatrals que he llegit aquest mes i que són molt interessants: La Víctor C, d’Anna Maria Ricart, una dramaturga contemporània potent, i Antígona, de Salvador Espriu, un clàssic de la literatura catalana.

La Víctor C.

Anna Maria Ricard ha elaborat el guió teatral a partir de textos de Víctor Català, i ha fet una feina important de documentació. Concretament s’ha basat en els llibres Tots els contes i Mosaics, publicats per Club editor, dels quals agafa fragments literals.

«Potser sí que he trobat el meu lloc i el meu lloc era precisament no casar-me amb ningú i fer el que em semblés a mi.», diu Víctor Català-Caterina Albert.

I sobre aquesta idea pivota el text teatral que retrata l’autora que es va haver d’amagar darrere d’un nom masculí per poder escriure el que volgués i com volgués. Tot i això, no va poder realitzar el somni de veure representats els seus monòlegs teatrals, perquè amb La infanticida, que va guanyar els Jocs Florals, i que aquesta setmana s’ha representat al TNC, va escandalitzar el jurat dels jocs i la bona gent.

«Tot lo renou que van moure los Drames rurals no es degué a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona».

Trenclosques amb retalls de textos originals

El text d’Anna Maria Ricart és un trencaclosques deliciós. Pren com a eix una Víctor Català- Caterina Albert que ha brodat el seu personatge literari i social i rep les visites al llit. De cara al món no es mou de la seva habitació i del llit i, quan ningú de fora la veu, surt al jardí i l’ensuma i bada. A la trama dels últims anys de vida de Víctor Català-Caterina Alberti, Anna M Ricart hi enganxa bocins dels contes i dels textos personals de Mosaics, cartes amb Joan Maragall i poemes.

Ens mostra la personalitat forta i el doll creatiu d’una dona que juga les cartes que li han tocat força bé, i munta una performance amb el personatge de senyoreta de l’Escala que escriu amb senzillesa, com bonament li surt. I gràcies al pseudònim masculí i aquesta posada en escena protegeix la seva creació literària.

Perquè Joan Maragall la va admirar i respectar, però quan va saber que era una dona, no va fer un pas endavant per ella, per la gran escriptora, es va limitar a continuar admirant-la com si fos un home.

La Víctor C, és un homenatge a Víctor Català-Caterina Albert, que és una de les figures més rellevant de la literatura i cultura catalanes.

Antígona, de Salvador Espriu

Antígona, escrita el 1939 i publicada el 1955, revisada el 1964 i 1967. És una versió del mite clàssic dramatitzat per Sòfocles. Com a la història original, la trama gira al voltant d’Antígona, que desafia la llei para enterrar el seu germà Polinices, considerat traïdor de la pàtria. Espriu se serveix del mite per fer una anàlisi de la lluita fratricida entre les dues Espanyes, enfrontades per la Guerra Civil i ens dona les raons dels personatges, les motivacions i les justificacions per les quals cada bàndol actua. I dins aquest context, una víctima innocent que vol sembrar la pau mor: Antígona.

Altres Antígones

Escrita immediatament després de la caiguda de Barcelona, l’any 1939, s’avança a versions contemporànies del mite grec que faran dramaturgs com Anouilh (Antigone, 1944) i Brecht (1947). Anouiljh es limita a fer una traducció moderna i personal de la tragèdia de Sòfocles, mentre que Espriu i Brecht coincideixen amb escriure el text teatral al final d’una guerra, Espriu la Guerra Civil Espanyola i Brecht, la Segona Guerra Mundial, i els dos bàndols de perdedors i guanyadors. Alguns comentaristes indiquen que l’obra de Bertol Brecht sí que influencia les revisions de l’obra que Espriu fa als anys seixanta.

Hi afegeix el personatge del lúcid conseller, que és irònic, nihilista i igual que l’autor, posa en dubte el resultat del sacrifici d’Antígona. És a dir, aquella esperada pau no va arribar. I els cants de les veus, basats en el plany de les dones de la tragèdia d’Esquil “Els set contra Tebes”.

Antígona és una versió de la tragèdia de Sòfocles. Espriu trasllada el mite grec a la Guerra Civil Espanyola i la postguerra. Antígona, com molts catalans republicans, decideix desobeir les lleis imposades per Creont (Franco) perquè les troba injustes i actua segons la seva llei moral i per això és executada.

«… potser sí que els meus mots representen un perill, però no per a mi que parlo, sinó per a tu que escoltes» Antígona.

17de desembre presentació d’Art brut a la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt, amb Montserrat Morera.