Hi ha llibres per gaudir, d’altres que quan els acabes els col·loques a la prestatgeria, ben localitzats, per rellegir-los. També n’hi ha que, quan els trobes, t’encenen l’ànima: això és el que m’ha passat amb Estimada vida d’Alice Munro.
L’experiència de llegir Estimada vida ha estat com una carambola d’aquelles gairebé impossibles que toquen intensament el cap, el paladar, la pell i l’ànima. Narrativa breu amb una fondària de vertigen.

Alice Munro va néixer a Ontàrio (Canadà) el 1931. Escriu en anglès. Va ser guardonada amb el Premi Booker el 2009 i amb Premi Nobel el 2013. Quan va començar a escriure, de ben jove, els periodistes es referien a ella com la mestressa de casa que escrivia contes. Més endavant, van passar a anomenar-la “la nostra Txékhov“.

Era filla d’un criador de guineus i visons i d’una mestra d’escola. Es va iniciar a l’escriptura creativa d’adolescent i va estudiar Filologia anglesa i periodisme amb beques i treballant de cambrera, venedora de tabac i auxiliar de bibliotecària. Immediatament després de llicenciar-se es va casar amb el seu company d’estudis James Munro i es van traslladar a Vancouver. Va tenir tres fills, el segon es va morir, i a continuació encara va tenir una nena.

Amb tot aquest moviment familiar i domèstic, ella anava escrivint i el 1968 va guanyar el premi Governador General, que és el més important de Canadà, amb el recull de contes Dance of the Happy Shades. A continuació, va tenir un gran èxit amb Lives of Girls and Women, que es va publicar l’any 1971. Després es va divorciar i va tornar a Ontàrio, on va ser nomenada doctora honoris causa, i es va tornar a casar.

El 1978 va guanyar per segona vegada el premi Governador General i, ja convertida en una escriptora internacional, va començar a viatjar per Austràlia, la Xina i Escandinàvia. Publicava reculls de contes, commovedores històries que exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç aparent, però amb la profunditat d’una novel·la.

Els contes d’Estimada vida m’han impactat molt, hi he vist la gran mestra de la narrativa breu, però no tothom comparteix la meva experiència lectora. En alguns clubs de lectura alguns participants m’han dit que no els acabava d’interessar. Això dels interessos és una qüestió molt personal, però la Munro és una escriptora d’alçada, de molta alçada.

L’obra d’Alice Munro sobretot enfoca l’espai i el món interior dels personatges. “Veig la vida com peces que no acaben d’encaixar mai”, va dir. Així és en certa manera la seva literatura. Bocins de vida ambigus. Fragments sublims al costat i al mateix nivell d’allò que és vulgar i corrent. Glopades de vida.

La seva obra està ambientada principalment al món rural canadenc, que tan bé coneix i que contrasta amb el món urbà on també ambienta alguns relats. Als seus contes tot té l’aparença d’acabar sense límits precisos ni moralitats impertinents i pretensioses. Com la vida.

Estimada vida no es pot explicar, s’ha de llegir.

Com és habitual en aquesta autora, les protagonistes són dones que persegueixen somnis i que s’arrisquen. Maria Bohigas, l’editora de la versió catalana, diu que les històries “avancen de dret cap al misteri contingut en el més petit fragment de qualsevol vida. Cap als corrents irracionals que determinen les accions dels personatges més sensats. Cap a la perplexitat -i l’excitació- que significa formar part de la vida”.

La part final del llibre és especial, ens mostra fins a quin punt és porosa la frontera de la ficció i l’autobiografia. En paraules de la mateixa autora:

Les quatre peces finals no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida.

El seu testament literari?
Llegeix-la!