Fa molts anys, quan em començava a plantejar del desig d’escriure i contar històries, vaig anar  a unes jornades de joves escriptors en llengua catalana. A la taula hi havia un crític literari i dos escriptors. El crític, que era prou conegut com a expert en literatura però que no sabia res de neurobiologia, es va esplaiar en la importància de l’ortografia. Fins aquí tot correcte, era lliure de dissertar a favor de l’ortografia, a mi també em sembla important encara que no tant com a ell. Però va concloure que aquells escriptors que feien (fèiem) faltes d’ortografia per força havien de ser incapaços d’inventar històries i no podien ser sensibles al llenguatge. Va dir que un escriptor no podia fer faltes d’ortografia, perquè eren dues coses incompatibles.

Tot i que vaig ser capaç de respondre mentalment a aquella barbaritat que acabava de dir l’expert, em vaig quedar glaçada per dins i no vaig respondre. La capacitat d’aprendre les regles d’ortografia està directament relacionada amb la memòria i, més concretament, amb la memòria visual; i no té res a veure amb la comprensió i l’ús del llenguatge ni amb la capacitat poètica i de fabular. Per això un corrector només pot arreglar la minúscula qüestió ortogràfica i no tota la resta, que és competència exclusiva del creador. L’ortografia no té res a veure amb la creació, és fonamentalment convenció.

Ningú li va dir res, al crític enfurismat amb els delinqüents de l’ortografia, i la seva tesi contra fonament va quedar validada. Potser entre el públic n’hi havia d’altres que, com jo, callaven perquè feien faltes d’ortografia i se n’avergonyien. Qui és el valent que en unes jornades de literatura catalana, després d’una defensa aferrissada de la correcció ortogràfica des de la taula, aixeca la mà i diu: jo faig faltes per més que m’esforço a escriure com déu mana.

Aquell senyor m’expulsava de la comunitat d’escriptors amb arguments que no s’aguantaven i que ningú rebatia, just quan hi volia entrar. Ara que, per més que em dolgui, tinc assumit que hi ha qüestions ortogràfiques que se m’obliden contínuament i que no puc amb elles per més que  ho intenti, li responc que el domini de l’ortografia no és rellevant per a l’escriptor. Això costa d’escriure i de recordar.

De petita no vaig tenir problemes, vaig aprendre a llegir i a escriure en castellà i no feia faltes; però encara que ho recordi fàcil m’imagino que m’hi vaig esforçar. Però el català escrit, que vaig començar a treballar amb catorze anys, ortogràficament sempre se m’ha resistit una mica. Els estudis científics posen de manifest que les normes ortogràfiques s’han de fixar de petit, i bàsicament es graven per repetició (escriure bé la paraula moltes vegades i corregir-la tantes com calgui). Això que amb llegir ja n’hi ha prou només funciona en aquells nens que tenen molta memòria visual. El lèxic i les normes ortogràfiques s’ubiquen en carpetes cerebrals diferents. És tan freqüent trobar persones poc o gens lectores que escriuen amb molta correcció ortogràfica com d’altres que són devoradores de llibres i que fan moltes faltes. Perquè una cosa és llegir una paraula i una altra de ben diferent veure-la quan no la tens davant i la vols escriure.

L’ortografia ocupa un espai petit dins de l’expressió escrita. Malgrat això, no dominar-la implica costos socials i escolars molt elevats. Perquè un text amb faltes d’ortografia genera desconfiances, en alguns casos, com el del crític que us he explicat, apassionades. Però no hem d’oblidar que fer faltes ortogràfiques no és sinònim de baix nivell cultural.

Escriure bé vol dir pensar bé, i ningú fa faltes d’ortografia quan pensa.

Els humans combinem la informació sensorial amb la informació referent a les expectatives i quan llegim un text nostre, com que ja sabem el que volem transmetre i esperem que aquest significat hi sigui, no veiem parts que falten o errors que no esperem perquè el cervell les completa inconscientment i no els detecta. Això explica perquè és més fàcil corregir el text d’una altra persona que un de propi. Jo sóc nefasta corregint els textos propis si no els he pogut deixar reposar.

L’ortografia per mi és una font de patiment, sempre tinc por que se’m coli alguna falta i se’m colen. Els bons correctors són uns professionals que sempre tinc present en les meves oracions.