Torno a parlar d’ortografia perquè, tot i que amb el temps i la gimnàstica mental diària vaig agafant distància i flexibilitat per portar-ho una mica millor, és un tema crònic que quan vol canviar el temps, igual que algunes articulacions, em raspa i em provoca dolor.

Com defineix l’ortografia el diccionari d’estudis catalans?

Branca de la gramàtica normativa que estableix l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua.

Conjunt de normes que regeixen l’escriptura correcta dels mots i d’altres signes gràfics d’una llengua. Les regles de l’ortografia.

On és la humanitat i la creativitat de l’ortografia? Jo no les veig per enlloc. Per mi l’ortografia fa pudor militar. Ho sento, però ho vull dir ben clar. Parlo com l’escriptora lleugerament dislèxica que sóc, que s’ha esforçat tota la vida per seguir les regles ortogràfiques i no ha pogut assolir mai el cent per cent que desitjava, no sé si m’he quedat en el vuitanta o en el noranta. Em rendeixo. Que siguin les correctores i els correctors els que renten la cara final dels meus textos, els qui apliquin els canvis de les regles de joc,  o que surtin amb alguna taca si no  puc disposar de correcció professional com és el cas d’aquest post que estic escrivint. Però, per favor, no m’expliquis que només cal llegir i que les normes ortogràfiques ja s’instal·len totes soles al cervell, perquè he llegit tota la vida com una empedreïda, i amb un plaer immens, i ja veus com estic.

CLUB LECTURA NOLLEGIU-RAQUEL PICOLO. Marta Pons

Foto: Marta Pons

No dic que no sigui important disposar d’uns criteris i uns referents de correcció escrita, però la literatura ni comença ni s’acaba en el bon seguiment d’un conjunt de normes imposades per uns experts. Segurament el cervell lleugerament dislèxic que tinc m’incapacita per valorar positivament algunes branques de la gramàtica, concretament la que ens ocupa. La llengua és el material de les meves creacions i l’estimo (per això he patit pensant que la destrossava amb les faltes) i molts aspectes de l’estudi de la gramàtica, que no em semblen arbitraris sinó enriquidors, m’agraden força. Com va dir Garcia Márquez: Jubilem l’ortografia: enterrem les hacs rupestres, firmem un tractat de límits entre la ‘ge’ i ‘jota…

Ja sé que l’he posat altres vegades aquesta anècdota, però la tinc tan gravada que l’he de repetir. Quan em començava a plantejar la possibilitat d’escriure i contar històries vaig anar a unes jornades de joves escriptors en llengua catalana. A la taula hi havia un crític literari i dos escriptors. El crític, que era prou conegut com a expert en literatura però que no sabia res de neurobiologia, es va esplaiar en la importància de l’ortografia. No era el tema que més m’emocionava però entenia que ell era lliure de dissertar sobre allò que considerava més oportú i adient. A mi també em semblava important, encara que no tant com a ell. Quan va concloure que els escriptors que feien faltes d’ortografia per força havien de ser incapaços d’inventar històries amb cara i ulls i que eren insensibles al llenguatge, les nostres posicions es van distanciar irremeiablement. Ho va rematar afirmant que un veritable escriptor no podia fer faltes d’ortografia, que eren dues coses incompatibles.

dyslexia-3014152__340

Tenia tantes ganes de saltar-li al coll i llençar-li la bossa a la cara que no vaig poder ordenar les meves idees amb calma per fer una intervenció eficaç. Com es poden dir aquestes barbaritats i que ningú et porti la contrària? Aquest senyor, no era tan jove, no sabia que la capacitat d’aprendre les regles ortogràfiques està directament relacionada amb la memòria visual, i no té res a veure amb la comprensió i l’ús del llenguatge ni amb la creativitat ni amb la capacitat poètica ni amb l’art de fabular. Qui ha de dominar a fons l’ortografia i les normes i convencions del llenguatge escrit és el corrector. Si m’ho pogués permetre, contractaria un corrector o una correctora a temps complet.

Ningú li va dir res i la seva tesi contra fonament va quedar validada pel silenci del públic i dels altres membres de la taula. No van parlar perquè també feien faltes d’ortografia i no volien ser degradats? Potser ja coneixien les obsessions del crític literari i temien que s’esplaiés més. Vaig ser l’única que es va enrabiar perquè no l’escoltava ningú més? Tinc assumit i acceptat que moltes normes ortogràfiques se m’obliden i que no puc amb elles, però confesso que m’encantaria dominar l’ortografia encara que no sigui tan important com sentencien alguns.

Per acabar, una mica de teoria. Els estudis científics posen de manifest que les normes ortogràfiques s’han de fixar de petit, i bàsicament es graven per repetició (escriure bé la paraula moltes vegades i corregir-la tantes com calgui). Això que amb llegir ja n’hi ha prou només funciona en aquells nens que tenen molta memòria visual. El lèxic i les normes ortogràfiques s’ubiquen en carpetes cerebrals diferents. És tan freqüent trobar persones poc o gens lectores que escriuen amb molta correcció ortogràfica com d’altres que són devoradores de llibres i que fan moltes faltes. Una cosa és llegir una paraula i una altra de ben diferent veure-la quan no la tens davant i la vols escriure.

Escriure bé vol dir pensar bé i ningú fa faltes d’ortografia quan pensa.

Aquí tens els tallers d’estiu al Pirineu: clica!