fbpx

Mares que no volen ser mares és el tema que comparteixen les novel·les Aioua de Roser Cabre-Verdiell i Les mares no de Katixa Agirre. Totes dues parlen de la relació mare-fill(a), una motxilla pesada carregada de consonants, i de pedres maternals.

La Roser i la Katixa són dues escriptores perifèriques, una catalana i l’altra basca, nascudes al 82 i 81 respectivament. Encara que amb estils literaris molt diferents les dues novel·les són arriscades i demanen un lector actiu. La Roser arrisca amb els jocs lingüístics i literaris, de les vocals i les consonants. La Katixa mostrant aspectes poc convencionals i ocultats o negats de la maternitat.

Les dues novel·les són protagonitzades per una dona jove que escriu.

Aioua, Roser Cabré-Verdiell

Mares que no volen ser mares

La Rut ha fugit. Diu que viatja sola fins a Iowa i s’atura en un poblet anomenat Frankville. S’instal·la en un motel rònec on s’allotgen tota mena de dones solitàries, perdudes o trencades, amb les quals a poc a poc establirà vincles. Però la Rut no pot parlar, per això escriu a l’Hac, l’home que ha deixat enrere, i li intenta explicar els motius que l’han fet marxar. Tanmateix, no pot ser sincera amb ell, perquè porta la mentida a dins.

La Rut deambula oníricament per Frankville i es barreja amb els seus habitants, coneix personatges tan desconcertants com Frank, el gelater, líder d’una secta anomenada «Franquesa Radical», que aposta per la sinceritat absoluta aplicada a tots els àmbits de la vida. La mentida és un altre tema de la novel·la. Quantes mentides diem i ens diem cada dia?

Novel·la oulipiana?

Aiaua és un llibre de consonants fosques, pesades i traumàtiques i de vocals lluminoses i portadores de pau. Escrita amb una prosa força visual i evocadora, amb un grau de fantasia excel·lent. AIOUA és una obra sobre la necessitat d’entendre el nostre passat per poder acceptar el present i afrontar el futur.

Espais exteriors i interiors trepitjats per l’autora oulipiana. Indret, dintre. Un diccionari i un motel.

Un llibre íntim i colpidor, oníric i emotiu. Profundament lingüístic, lúdic i literari. Un camp d’experimentació, segons l’autora i, també, segons la lectora.

Comentaris de la faixa de la 10a edició que comparteixo:

  • Aioua no és una novel·la, és un rajar virtuós, poètic i mesuradíssim, com un assassinat.
  • Impressionant, com manté la intensitat lírica i l’estranyesa al llarg de 252 pàgines fins al trencacolls final.
  • Aioua no és per ser llegida, és per ser recitada: per sentir-ne el batec i la ranera i notar com repta fins al fons del nostre cervell.

Per mi, sobretot, ha estat l’aventura de seguir la seva prosa, sempre creadora i potent.

Les mares no, Katixa Aguirre

I ho diré molt clarament: el mortal que mai no ha tingut fills sempre superarà en felicitat aquell que n’ha criat.

Eurípides, Medea

Pràcticament no va tocar els paquets. N’hi va haver prou amb mig segon. Els bessons no es movien, però no estaven adormits. Els llavis morats i la pell freda. Tots dos despullats. El llençol encara era humit.

–Ara estan bé –va dir aleshores la mare amb to tranquil, però la Mélanie va tenir un sobresalt quan la va sentir: li va semblar una veu terrible, insuportable.

Una novel·la valenta

Les mares no és un text valent, perquè parla del que no volem escoltar ni les mares. Barreja la tècnica del thriller amb una narradora en primera persona que parla de la vida quotidiana de la mare primerenca i de com s’escriu una novel·la, alhora de fa crònica periodística d’un judici i insereix peces assagístiques. Tot amb una prosa clara i directa, i un bon ritme.

Comença amb una mare que ha ofegat els seus dos bessons. I la novel·la no decau, creix.

És un llibre molt bo, que no deixa indiferent. Algunes coses que posa damunt de la taula:

  • El cos de la dona des d’un punt de vista mèdic ha estat força abandonat.
  • Els mals femenins es consideren ximpleries, i la depressió postpart, una incongruència.
  • Ens diuen que de mares només n’hi ha una, perfecta, quan hi ha moltes mares.
  • La salut mental encara està molt estigmatitzada i mirem cap a una altra banda.
  • Per què una mare pot arribar a matar els seus nadons? Què pensa? Què sent? També és una víctima?

En un dels capítols il·lustra de mode molt brillant com s’han matat nens sistemàticament al llarg de la història de la humanitat.

Un llibre que entra fàcil i amb força, tot i que pot incomodar. Necessari.

A %d bloguers els agrada això: