A l’estiu les depressions són més dolentes que a l’hivern, la primavera i la tardor, com els constipats que ens ataquen per sorpresa i no hi ha manera de curar-los. A l’estiu costa molt tenir una bona cura de virus i ensopiments de l’ànima. Perquè la llum ho inunda tot, és matinera i no se’n vol anar a dormir. A l’agost hi ha gent que treballa més que en cap altra època de l’any, però l’aire, sobretot si ets en un poble d’estiueig, fa olor de vacances, d’activitats a l’aire lliure i de festes majors.

Les agendes desbordades de joia, ningú s’atura a considerar les llàgrimes d’una persona deprimida, se l’escolta el mínim possible i se l’oblida. Una cosa és que algú pateixi una desgràcia, un accident, una mort o una malaltia orgànica greu. Aquestes coses tampoc vénen gens de gust a l’agost, perquè desentonen, però és obligat parar-hi atenció i, si no hi ha més remei, donar un cop de mà. Però aquells que ploren sense tenir cap mal consistent i que l’únic que fan és impregnar l’ambient de remugades i pensaments foscos i sense ni enginy ni sentit de l’humor, hola, bona dia, i prou.

Jo també esquivaria els deprimits d’agost. Quin mal gust! Quina poca traça a prendre’s la vida! Faria com si no veiés les llàgrimes si no fos que les llàgrimes i la sensació d’abaltiment i de desesperança són meves. Ja sé que són frases i guions gastats, sense ni una guspira estival, però els neurotransmissors quan s’encallen en una frase no hi ha manera de girar-los o fer-los saltar de línia. Escriuen que lluito en va, que tot està perdut perquè no he sabut interpretar els senyals humans, natural i culturals del camí, que potser és cosa dels nervis que van dels sentits al cervell que no fan bé la seva feina i pel camí incorporen fantasies, o potser és el cervell que és defectuós per la feina que li pertoca: interpretar els senyals de l’entorn intern i extern per ser feliç. I més, en la mateixa línia,que estic aïllada del món per una bombolla d’aire viciat.

No toca parlar d’ensopiments, enclaustraments i llàgrimes, quan la calor fa brillar les pells amb una capa de suor, els cossos bronzejats emergeixen molls de la mar i de la piscina i la música no para. Tinc la piscina a menys de cent metres de casa, una piscina amb vistes a la muntanya i amb una gespa verda i fresca, i nedar em fa feliç, però no hi vaig perquè no em vull arriscar a haver de parlar amb la gent. Se’m fa una muntanya. Els meus amics van d’excursió als llacs, una activitat que també m’encanta i em fa sentir que sóc natura i que la natura és gran, però no hi vaig perquè tantes hores amb un grup de gent per la muntanya em va venir basca. No hi vaig perquè no tinc esperança.

Com se m’acut deprimir-me quan són totes les fulles als arbres i el dia és llarg? Reconec que no és de bon gust, però és evident que estic deprimida, matí i vespre, i no és ni per primavera ni per la tardor, les estacions de més risc segons els experts, ni perquè ja marxi la llum i faci fred d’hivern. Estic pensant que ha estat per culpa dels vasos comunicants i que, si disminueixo el temps de contacte amb el text de la novel·la que estic escrivint, els meus neurotransmissors s’aniran airejant i em tornaran les ganes de banyar-me a l’aigua i amb la gent.

Vasos comunicants entre la meva ànima lliurada a l’escriptura i els personatges de la novel·la que estic acabant d’escriure. Passo massa hores amb l’Esther una depressiva endògena i amb altres personatges amb estats mentals prou fotuts, que de vegades resulten còmics però en el fons són molt dramàtics. Quan tanco l’ordinador no veig el blau brillant del cel ni el sol espaterrant ni noto l’alegria que hi ha al poble. Ara ho veig clar. No es tracta d’encaparrar-me a alliberar no sé quina finestra captiva de la meva ànima per respirar millor, sinó senzillament de trobar el ritual de desconnexió i neteja cada vegada que tanco l’arxiu de la novel·la. No us penseu que la novel·la sigui fosca, que hi ha molta llum i molta esperança.

Gaudiu de l’agost i dels seus miratges!