Mai havia somiat que baixaria en una barca inflable per un riu que creua una reserva índia.

Aquí, a Missoula, travesso cada dia el Clark Fork River per algun dels diversos ponts. He passat bones estones al Blackfoot i el Clearwater rivers, entre altres rius. La meva estada a Montana va de rius, llacs i muntanyes. I d’amistat.
Soc filla de la muntanya i aquí em sento com a casa. Entre el meu Pirineu i aquests espais naturals americans només hi trobo una diferència d’escala. La meva Noguera Pallares és tres o quatre vegades més petita que qualsevol dels afluents del Clark Fork River. Sintonitzo amb les muntanyes gegants de Montana des de les muntanyes que porto als gens, més petites però no menys corprenedores, i sento una comunió intima i profunda que supera les paraules.
El que més m’impressiona de Montana és l’espai immens entre pics, entre una riba i l’altra del riu. Una immensitat que et permet respirar a ple pulmó i que també pot ser aclaparadora. Sóc una minúscula taca que no aporta res al paisatge i interpreto la grandesa que m’envolta com un cant de llibertat. Al Pirineu i la Mediterrània també hi sento el fort clam de la natura, però són geografies d’escala més humana, territoris molt humanitzats on els llops i els ossos van ser erradicats fa molts anys perquè la convivència amb l’home era molt complicada. A Montana els ossos i els llops no s’han extingit mai, però van estar a punt d’extingir els búfals i els bisons com a conseqüència de l’activitat humana. El territori dels ossos no col·lisiona amb els territoris agrícoles i ramaders, estan als immensos Nacionals Parks i quan hi vas de visita se t’informa que ets en terra d’ossos i quines precaucions has de prendre. Tot és gran i hi ha lloc per a tots. La topada d’interessos més important va ser entre humans, amb els indis que pràcticament s’han extingit com a cultura i que han quedat reduïts a les reserves i a museus com el de Browning. I això em torna al riu.
Al Flathead River, el riu dels indis (aquest nom l’hi he posat jo). Mai havia somiat que baixaria en una barca inflable per un riu que creua una reserva índia i potser ho havia somiat sempre perquè ha estat una experiència de gran felicitat. Estàvem sols al mig de riu, només les dues barques, els meus amics i jo. El Flathead ens deixava relliscar per la seva esquena i jugar a pescar amb canyes d’última tecnologia. Mentre nosaltres fracassàvem en la pesca amb diversos hams, al nostre davant una àguila calba (la que és símbol i bandera dels Estats Units) pescava i ensenyava a pescar a dues cries que se’n sortien molt millor que nosaltres.
Navegàvem pel centre d’una cassola glacial, que fa deu mil anys era un llac. A les muntanyes de les ribes del riu es distingeixen perfectament els sediments. Em semblava que en qualsevol moment sortiria una munió de caps d’indis amb arcs i fletxes a punt de disparar-nos, encara que només fos per fer punteria i passar l’estona. Baixava pels escenaris de les pel·lícules i fantasies infantils. Fins als set anys les pelis d’indis i vaquers i les adaptacions i posades en escena que en feia amb els altres nens de Cerbi eren el centre de la meva vida. Olor de llibertat. Fa cinquanta anys i ja feien arranjaments dels guions per raons de gènere i culturals.
No sé on és aquella petita aventurera de trenes negres i llargues, però em va deixar d’herència una gran curiositat. No viatjo per Montana en cerca d’aventura, viatjo encuriosida, oberta. Observo, contemplo. El Flathead River em va portar a un estat de contemplació molt especial. El riu té una màgia única. És vida. És la teva vida. La nostra vida. És el riu del Sidharta de Herman Hess, d’Heraclit. El riu ho cura tot, arrodoneix les arestes i les converteix en llims que fertilitzen els marges o un altre riu o el mar. El riu és un cant lliure, quan baixa mans i quan baixa esvalotat. Parla en silenci, un silenci fondo i antic. Esculpeix les nostres mans, el nostre cor i la nostra mirada. Sense tocar l’aigua ets riu.
El Flathead River fa meandres, també té alguns ràpids però en general baixa pausat. És un riu per navegar, nedar, pescar i badar. Amb la riba esquerra més àrida i amb formes curioses, que recorden molt a les pel·lícules de l’oest i on jo veia indis tota l’estona. A la riba dreta el bosc de coníferes arriba fins a l’aigua, entre els arbres hi pastures vaques i vedells.
El riu uneix. El riu és vida. Sempre marxant i sempre present.

7-8 setembre Taller “Escriptura i natura” al Centre d’Art i Natura de Farrera. No t’ho perdis!