La natura que escric espontàniament, la que viu a les pàgines de  La nit als armaris, és mig salvatge i mig domesticada, sobretot, quotidiana. Una natura amb la qual es conviu sense estranyaments, que està trenada amb els personatges i forma part de la seva quotidianitat. Una natura que es pot admirar però que no sorprèn. El cel blau, tacat de blanc, gris, gris fosc, profundament estrellat. La neu, freda, divertida, emprenyadora, silenciosa. La pedra que malmet les pomes, les peres i els horts i abonyega vaques i humans si els sorprèn a la intempèrie. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu, on les dones rentaven la roba, que baixa a poc volum sota la crosta de gel i crida a la primavera. El sol que escalfa en un racó arrecerat a l’hivern i que crema al prat recollint l’herba a l’estiu. Les muntanyes imponents que habitem com minúscules formigues.

Els estanys, els rierols i rius d’aigües braves, les esplèndides muntanyes són imatges que he traginat des que vaig néixer. Al meu poble les guineus es volien menjar les gallines que ponien els ous que jo anava a recollir en un cistell, els gats voltaven pels carrers i les quadres i eren benvinguts perquè caçaven els rats que procuraven menjar-se el gra dels conills. Els porcs menjaven patates collides al poble, bullides amb pell, i farina de blat que conreàvem a les terres de secà. A principis d’hivern tocava la matança i dels porquets en fèiem llonganisses, xoriços, botifarres, bulls i pernils. Gats i gossos tenien la seva feina i no pas com a complements emocionals. No eren mascotes. La natura era a tot arreu, no havíem de sortir a buscar-la.

El meu primer contacte amb la natura va ser tan natural que no veia la ratlla que marcava la diferència, era una natura cosida als esdeveniments i als pensaments, que no destacava més ni menys que el mobiliari de la casa, la roba de vestir i els membres de la família humana. De la mateixa manera com sabia que el foc cremava i els ganivets tallaven, sabia que el torb és glaçat i mala bèstia, els gossos de casa amics i els que voltaven sols per la muntanya perillosos com els llops, sabia que el saüc era bo pels constipats i la trementina per la tos de pit. Així era el món de cultura oral, totalment integrat a la natura, on vaig néixer.

Quan vaig accedir als llibres vaig començar a fantasiejar amb els nous escenaris de ficció. Alícia en terra de meravelles va ser un llibre que em va fascinar i que també m’aterria, perquè no era només un gat que i s’autoesborrava, sinó que ho feia d’una forma tan perillosament misteriosa que em suggeria que més enllà dels territoris transitats per la meva fantasia encara hi havia abismes. Després vaig descobrir Julio Verne i els seus viatges extraordinaris, que anava de posar lleis científiques a la natura i estirar-la més enllà. Verne i Carroll van ser les primeres veus escrites que em van mostrar que la natura es podia estirar del realisme cap al fantàstic i això em va agradar molt. Eixamplar el concepte de natura. No és estrany que uns anys més tard m’interessés per les portes i els llindars de la percepció. Alícia es fa petita perquè s’empassa una pastilla o és que la pastilla li canvia la mirada i les coses agafen als seus ulls unes altres dimensions? És un viatge físic o químic?

Lleis naturals com la magnetocepció dels insectes i de molts animals migratoris com el salmó, les balenes, les tortugues i les aus, l’ecolocalització dels peixos, els sensors d’infrarojos de les serps que noten l’escalfor de les seves víctimes, la percepció de les freqüències ultraviolades de les abelles, que identifiquen dissenys forals que nosaltres no podem percebre, la visió nocturna dels gats i l’electrocepció dels taurons, la captació d’infrasons dels elefants que poden comunicar-se a quatre quilòmetres de distància, són el disparador creatiu de moltes històries de gènere fantàstic i ciència-ficció. Aquesta natura especulativa és la que apareix al meu recull de contes fantàstics Cròniques de Kaneai.

A l’adolescència se’m va desvetllar l’interès líric. El primer poeta que vaig descobrir va ser Antonio Machado (sóc d’una generació que primer vam llegir a Machado i després, molt de temps després, a Verdaguer i a Maragall). Als poemes de Machado veia que l’element natural es transformava en símbol i metàfora del sentiment del poeta i això m’esborronava. Vaig començar a trobar consol en la contemplació de la natura. La bellesa de les muntanyes, les mateixes de sempre que m’havien semblat tan normals, representava la grandesa i la llibertat, una llibertat que s’havia d’escalar. Se m’omplien els ulls de llàgrimes d’emoció llegint La vaca cega de Maragall, quan no havia plorat mai per cap vaca bòrnia despenyada de carn i ossos. Perquè entenia que la vaca cega del poema representa al poeta, estrany i solitari, que mira endins i que és rebutjat per la societat. I això ho trobava infinitament trist.

La natura era còmplice dels meus estats interiors i jo la divinitzava. Era un espai per a la infracció i l’amor. Per a la poesia. Llegia Garcia Lorca, Cernuda i León Felipe sota els roures i em semblava que els arbres i els esquirols m’acompanyaven en el meu estat malenconiós. Llegia Miguel Hernández, Pablo Neruda i Joan Salvat Papasseit estirada a l’herba a la vora del llac, que m’emmirallava i reflectia alguna cosa indefinible però grandiosa i de la qual sentia que formava part.

Totes aquestes natures les tinc a dins i apareixen en la meva literatura. Són les que plantejo i estudiem al Taller escriptura que faig al Centre d’Art i Natura de Farrera. Un taller on dono molta importància a l’observació de la natura per trobar els temes i les paraules de l’escriptura.

Encara t’hi pots apuntar! +info a raquelpicolo3@gmail.com