Taller d’escriptura i natura al cor del Pirineu
Els dies 7 i 8 de setembre farem l’edició número 5 del taller “Escriptura i natura” al CAN de Farrera, un lloc pensat per a la creació artística en la natura, ideal per fer aquest taller tan especial. Encara ets a temps d’apuntar-t’hi.
La natura que escrivim és la natura que pensem. La que tenim impresa a les cèl·lules. Jo no hi havia pensat en tot això fins que vaig publicar La nit als armaris i el Jordi Llavina em va preguntar per aquest aspecte de la meva escriptura. Sí, llavors em vaig adonar de fins a quin punt la natura mig salvatge i mig domesticada, quotidiana, de la meva infància i de tota la meva vida era present en la meva escriptura, sense estridències, amb naturalitat. És una natura amb la qual es conviu sense estranyaments, que està trenada amb els personatges i forma part de la seva quotidianitat, com forma part de la personalitat de l’autora. Una natura que es pot admirar però que no sorprèn. El cel blau, el cel tacat de blanc, el cel gris fosc amenaçador. El cel profundament estrellat. La neu, freda, divertida, emprenyadora, silenciosa, molla, transcendent. La pedra que malmet les pomes, les peres i els horts. El riu on ens banyem i pesquem truites a l’estiu, on les dones rentaven la roba, que baixa a poc volum sota la crosta de gel i crida a la primavera. Les muntanyes imponents que habitem com a minúscules formigues.
Sempre he tingut la natura al pensament i, sovint, hi he estat immersa, sobretot de petita. No veig la ratlla entre jo, nosaltres els humans, i la resta de la natura. Admiro com a un quadre meravellós l’esclat de vermells i grocs del bedollar de la muntanya del meu poble, però no hi veig pas cap ratlla que em separi dels arbres i dels bolets que surten al sotabosc. De la mateixa manera que vaig aprendre que el foc cremava i els ganivets tallaven, sabia que el torb era glaçat i mala bèstia i que el saüc era bo pels constipats i la trementina per la tos de pit. Vaig néixer en un món de cultura oral i integrat a la natura, sense ratlles divisòries. I aquesta és la plantilla bàsica del meu pensament creatiu.
Sóc una escriptora perifèrica, pirenaica, i tinc el pensament ple d’arbres i de muntanyes. I en aquest punt m’identifico amb autors noruecs com Karl Ove Knausgard i Hamme Orstavik. A Noruega deu ser força complicat deixar de banda la natura, fins i tot si vius a la ciutat.
A set anys ja feia temps que llegia amb fluïdesa, però accedia per primera vegada a una biblioteca. Quants llibres per poder-me emportar a casa per gust com si fossin els cromos que col·leccionava o una nina! Els llibres eren joguines meravelloses que t’ensenyaven mons desconeguts. I per mi eren igual de desconeguts i fantàstics París com el centre de la terra. Alícia en terra de meravelles va ser un llibre que em va fascinar i que em va marcar. M’aterria, però no podia deixar-lo. No era només un gat que s’autoesborrava i no sabies per on et sortiria per clavar-te les urpes, sinó que ho feia d’una forma tan perillosament misteriosa que em feia entreveure que més enllà dels territoris transitats per la meva fantasia encara hi havia tota mena d’abismes. Després vaig descobrir Jules Verne i els seus viatges extraordinaris. Partia de les lleis científiques de la natura i les estirava més enllà. Verne i Carroll van ser les primeres veus escrites que em van mostrar que el realisme natural es podia estiregassar molt i molt cap al fantàstic, i això em va agradar. En qualsevol cas, la natura, nosaltres, continua sent un misteri. No és estrany que uns anys més tard m’interessés per les portes i els llindars de la percepció. Alícia es fa petita perquè s’empassa una pastilla o és que la pastilla li canvia la mirada i les coses agafen als seus ulls unes altres dimensions? És un viatge físic o químic?
Lleis naturals com la magnetocepció dels insectes i de molts animals migratoris com el salmó, les balenes, les tortugues i les aus, l’ecolocalització dels peixos, els sensors d’infrarojos de les serps que noten l’escalfor de les seves víctimes, la percepció de les freqüències ultraviolades de les abelles, que identifiquen dissenys forals que nosaltres no podem percebre, la visió nocturna dels gats i l’electrocepció dels taurons, la captació d’infrasons dels elefants que poden comunicar-se a quatre quilòmetres de distància, són el disparador creatiu de moltes històries de gènere fantàstic. Natura especulativa fascinant que ens empeny a volar.
A l’adolescència se’m va desvetllar l’interès líric. El primer poeta que vaig descobrir va ser Antonio Machado. Als poemes de Machado veia que l’element natural es transformava en símbol i metàfora del sentiment del poeta i això m’esborronava. Vaig començar a trobar consol en la bellesa de les muntanyes; les mateixes de sempre, que m’havien semblat tan normals, representaven la grandesa i la llibertat, una llibertat que s’havia d’escalar. Se m’omplien els ulls de llàgrimes d’emoció llegint La vaca cega de Joan Maragall, quan no havia plorat mai per cap vaca bòrnia despenyada de carn i ossos. Perquè entenia que la vaca cega del poema representa el poeta, estrany i solitari, que mira endins i que és rebutjat per la societat. I això ho trobava infinitament trist.
En aquella època la natura era còmplice dels meus estats interiors i jo la divinitzava. Era un espai per a la infracció i l’amor. Per a la poesia. Llegia Garcia Lorca, Cernuda i León Felipe sota els roures i em semblava que els arbres i els esquirols m’acompanyaven en el meu estat malenconiós. Llegia Miguel Hernández, Pablo Neruda i Joan Salvat Papasseit estirada a l’herba a la vora del llac, que m’emmirallava i reflectia alguna cosa indefinible però grandiosa i de la qual sentia que formava part.
Tres vivències de la natura que porto a dins i que surten en la meva escriptura. No exagero si dic que la mar em tranquil·litza, les muntanyes em carreguen d’energia i els arbres m’abracen l’ànima. Que necessito mar i muntanya per viure i que un món sense arbres em sembla la pitjor distopia.
Per acabar un haiku acabat de sortir del forn (el haiku és un tipus de poesia japonesa basada en la contemplació de la natura).
Pedres d’església.
Planter d’herbes salvatges.
El groc dels líquens.
Foto: Antoni Plans
