“Jo creia que arribaria a ser algú, però no he arribat a ser ningú: només he arribat a ser”.
Vaig sentir parlar de Nina Berberova per primera vegada l’any 1993, quan va morir. Feia un taller d’escriptura a la casa Elizalde amb la Zulema Moret i vam llegir i comentar alguns textos seus. Em va semblar que Berberova era una escriptora de raça i una dona valenta. Una figura que no encaixava ni en la Rússia de la revolució bolxevic, que ella havia recolzat, ni amb la intel·lectualitat europea d’esquerres, simpatitzant de la Unió Soviètica.
Nina Berberova va néixer a Sant Petersburg l’any 1901 en una família burgesa i acomodada. El seu pare, d’origen armeni, era un funcionar del tsar. La seva mare era una russa ortodoxa. Després de la revolució, amb la qual havia cregut perquè trobava que les pràctiques tsaristes eren profundament injustes, va veure que les purgues contra els intel·lectuals eren imparables i va decidir marxar a França amb el seu company, el poeta Vladislav Jodasiévich. Era l’any 1922 i van passar per Berlín, Praga i Sorrento (on vivia Gorki) fins a arribar a París, l’any 1925. Nina Berberova es va posar a treballar a “Últimes notícies”, el diari de l’emigració russa. Fam, fred i nostàlgia. Jodasiévich, del que Nabokov va dir que era el millor crític literari i poeta rus del segle XX, li va proposar un pacte de suïcidi, però ella s’hi va oposar. He llegit que Jodasiévich (1886-1939), va morir de mort natural, insistia amb la seva obsessió pel suïcidi i que la Berberova li va preparar menjar per tres dies i el va abandonar.
A París Nina Berberova va publicar els seus primers relats, inspirats en la seva experiència personal i que descriuen la vida dels emigrats russos a França. Escenes de l’emigració, on la tragèdia es desenvolupa sense dramatisme, que més tard es publicarien en el recull Destinació mitigada (1949). En aquesta època i sobre la mateixa temàtica també va escriure Les cròniques de Billancourt (1930-1940). Paral·lelament als relats escrivia novel·les: Els Últims i Els Primers (1930), La Sobirana (1932), Sense ocàs (1938) i El Cap de les Tempestes (1950- 1951). Però no passava de ser una autora llegida pels seus compatriotes exiliats.
“Em pregunto com vam poder sobreviure aquells anys. No desitjàvem llegir nous llibres i rellegir-ne de vell. Escriure ens produïa una estranya barreja de por i repugnància. Només desitjàvem una cosa: amargar-nos i callar”, va escriure fent referència a la Segona Guerra Mundial, que la va passar amb el seu segon marit a Longchêne, un poble que es va convertir en un refugi de desterrats.
L’endemà mateix de la fi de la II Guerra Mundial va reprendre la seva activitat de periodista a les pàgines literàries d’un nou diari rus. També va escriure diverses biografies (Txaikovski, 1936; Borodin, 1938, Aleksandr Blok i el seu temps, 1947). Però l’any 1950, vídua per segona vegada, va decidir emigrar als Estats Units amb setanta dòlars a la butxaca i una maleta de cartró. El compromís marxista de bona part de la classe intel·lectual francesa i la dispersió del medi literari rus la van empènyer a marxar. L’any 1954 va obtenir la nacionalitat estatunidenca i va treballar a Yale i Princeton com a lectora de rus. I va continuar escrivint, sempre en rus: L’home pensant (1958), El mal negre (1959), la seva autobiografia titulada El Subratllat és meu (1972).
Només pocs anys abans de la seva mort (1993) va tenir la satisfacció de veure la seva obra traduïda i reconeguda en la major part dels països occidentals i al seu país d’origen. Fins aquell moment Nina Berberova escrivia però la seva obra romania inèdita o enterrada en l’oblit. Fins als anys vuitanta, quan ja havia assumit que la fama li passaria de llarg. Fins que Hubert Nyssen, de l’editorial francesa Actes Sud, el seu futur editor, la va descobrir i va recuperar la seva obra. Amb la publicació de L’acompanyant, el 1989, se li obren les portes del gran públic i s’inicia la seva etapa de glòria com a escriptora. Un èxit que li va permetre comprar-se un pis a Filadèlfia i tornar al seu Sant Petersburg natal, elogiada per la premsa estatunidenca, francesa, italiana i alemanya.
Va morir, després de tota una vida a l’exili, amb el reconeixement i l’aplaudiment internacionals.
