M’agrada llegir Orhan Pamuk pel seu to malenconiós, que t’embolica com una planta enfiladissa que s’arrapa en avançar i sents més la fixació i l’abraçada de l’instant que la direcció cap a on avança. Això ho noto especialment a les pàgines en blanc i negre d’Istanbul. La malenconia que envaeix i s’infiltra a la carn i als ossos com la boira i ho tenyeix tot de tons de blanc i de negre, un punt de depressió dolç que aguditza la mirada i es deixa impressionar per la vida que bull entre la boira.
M’agrada la sensibilitat, la poesia i la lucidesa d’Orhan Pamuk. El seu gust per les biblioteques, la sensació de solitud i de debilitat, de caminar en terra de ningú, entremig d’occident i orient, que traspua la seva obra.
Istanbul proposa un passeig per la vida de l’escriptor, estretament entrelligada a la història de la ciutat. Hi trobem tot de tresors: anècdotes de la seva vida, històries de la ciutat, altres mirades filtrades per l’autor. Istanbul és un llibre ple de racons fascinants que demana una lectura tranquil·la, sense presses.
Traducció Carles Miró i Emma Piqué. Edicions Bromera.
Orhan Pamuk es va dedicar uns anys a la pintura. Explica que només li interessava pintar la seva ciutat i que, quan ho feia, li semblava que formava part de la pintura. A Istanbul, ciutat i record també s’hi ha pintat a dins.
M’agrada llegir Istanbul perquè em sembla que camino per la boira de la melancolia, de l’hüzün, mentre vaig recollint imatges lúcides i reflexions sàvies d’una ciutat i d’una vida. M’agrada perquè Pamuk compleix el que promet al primer capítol del llibre i ens mostra com el seu destí està lligat al destí d’Istanbul.
