Pedro Páramo és un llibre que no goso posar a cap dels clubs de lectura que condueixo, tot i que és una de les lectures que m’han impactat fort a la vida i que, cada any, per Tots Sants, el torno a recordar, si és que durant l’any l’he oblidat.

M’agrada la festa de Tots Sants. Pujo a Esterri d’Àneu on descansen la major part dels meus difunts. Gaudeixo del ritual de trobar-me amb els vius i amb els morts al cementiri. El mossèn fa la missa a l’aire lliure amb el quadre policromat dels prats boscats dels Marxets de fons, als peus del majestuós Tesso de Son (la meva muntanya preferida). Els vius com petits bolets escampats pel cementiri entre xiprers alts de color verd fosc i tombes blanques i florides, sota un cel que aquest any era d’un blau enfarinat pel fum que venia de l’incendi que cremava ben a prop, a la muntanya de Cerbi, i que no preocupava els pobladors perquè ja vèiem que no faria cap mal.

Com tothom tragino els meus morts, els de la meva família i els de la meva tribu. Cada dia, tot l’any. Però només en sóc conscient per Tots Sants, que considero una festa espiritual imprescindible i que, en el meu cas, es concreta en la cerimònia religiosa al cementeri d’Esterri.

Cementiri d’Esterri. Entrada.

Per Tot Sants també recordo la Luz María a qui desitjo llarga vida. A finals dels vuitanta era l’editora de medicina a la seu de Ciutat de Mèxic de McGraw-Hill Interamericana quan jo era l’editora de Barcelona. Va venir al LIBER i es va quedar uns dies més a casa nostra per conèixer la ciutat. Va ser ella qui em va regalar l’exemplar de Pedro Páramo que tinc, la sisena reimpressió del 1987 del Fondo de Cultura Econòmica. Em va dir: Juan Rulfo es un escritor inmenso, de los grandes entre los grandes. He de confessar que encara no coneixia a Rulfo i que primer vaig flipar amb el llibre, però no vaig tardar a veure que la Luz María tenia molta raó i que m’havia regalat una petita gran joia.

Sam Abrams diu que és una obra mestra de la modernitat (segur que també ho han dit d’altres, però jo li he sentit a dir a ell). Perquè és molt complexa en la seva gran senzillesa, està feta de flaixos per recordar-nos el caos de la ment i aplica la tècnica dels narradors múltiples perquè no caiguem en la temptació de l’absolut; a més, es renta les mans de cara al lector (ja s’ho farà). Per això mateix, tot i que als clubs de lectura sempre pregono que hem de sortir de la zona de confort per enriquir la nostra experiència lectora, mai goso posar Pedro Páramo.

Pedro Pàramo em fa reflexionar sobre el fet que els morts no ocupen ni lloc ni temps, només són una presència. Al cementiri d’Esterri per Tots Sants m’imagino millers de presències que no ocupen ni temps ni espai (de moment no els sento ni els veig, només me’ls imagino). M’agrada saber que no som només quatre gats vius.

Pedro Pàramo parla de la vida i de la mort, de la identitat, de l’amor, del sexe, de religió i d’esperança en molt poques pàgines. Jo no l’entenc del tot, per això em té el cor robat, sempre és com si el llegís per primera vegada.

Oía de vez en cuando el sonido de la palabra, y  notaba la diferencia. Porque las palabras que había oído hasta entonces, hasta entonces lo supe, no tenían ningún sonido, no sonaban; se sentían; però sin sonido, como las que se oyen durante los sueños.

Pròxims dies:

• Trobada de clubs de lectura Barcelona Novel·la històrica. La melodia del desig amb l’autor, Ferran Garcia-Oliver. Capella de Santa Àgata, Barcelona. Dijous 10 de novembre a les 19 h. Sessió oberta!

• Vilassar de Noir. Club de lectura Biblioteca VdM. Noves Dames del Crim, amb Anna Maria Villalonga. 12 de novembre a les 12 h. Sessió oberta!: programa-diptic-vilassar-de-noir

• Taller d’escriptura L’art d’inventar històries. Llibreria Dòria, Mataró. 19 de novembre de 10 a 13 h.