Rellegir els llibres que t’agraden i que són un aliment segur és un plaer. Descobrir una meravella imprevista, una festa i un somriure continus: és el que m’ha passat amb Els estranys.
Vaig comprar la novel·la després que fos guardonada amb el Premi Llibreter, del qual em refio bastant, i perquè tampoc feia tant que havia escoltat amb la boca oberta el Raül Garrigasait en una conferència sobre la Poètica d’Aristòtil. Així i tot, no les tenia totes. Últimament més d’un llibre, dels que em compro seduïda pels cants de sirena de les xarxes socials, l’abandono abans d’arribar a la meitat i, per postres, encara em genera un problema, perquè em costa desfer-me’n i vaig justa de prestatgeries. De totes maneres, abans que Els estranys rebés el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, ja l’havia llegit i, quan vaig sentir que li havien concedit el guardó, vaig dir “sí, senyor, s’ho mereix”.
No va ser llegir de passeig i sense fixar-m’hi, va ser una lectura molt atenta, amb moltíssimes compensacions i un gran gaudi (el més important és gaudir de la lectura). Primer vaig agafar el llibre com qui se l’ha d’empassar en una tarda, i les pàgines passaven fàcil i pensava que estaven molt ben escrites, que l’estil m’encantava. A la pàgina quaranta vaig respirar i em vaig adornar que, en el fons, no sabia de què anava la novel·la. Estava perplexa i estranyada. Potser va ser perquè inconscientment buscava al Perucho de Les històries naturals o els codis estàndard de la novel·la històrica i no els trobava. Potser senzillament estava perplexa com el prussià que acabava d’arribar a Solsona en plena guerra carlina. D’entrada no vaig pensar ni en El castell de Kafka ni en El desert dels tàrtars de Buzzati ni en La muntanya màgica, que el Raül cita com a literatura de referència a l’hora de construir la seva novel·la, però després de sentir-ho em va semblar que Els estranys sí que participa d’aquesta tradició literària que posa el personatge en un territori inhòspit, desconegut i incomprensible.
Vaig tancar el llibre a la pàgina quaranta i vaig respirar. Quan hi vaig tornar, perquè en tenia ganes, ho vaig fer des de l’inici. En aquesta segona lectura cada línia i cada pàgina em van semblar meravelloses. Els estranys és una novel·la plena de bellesa literària i d’aventures grotesques que passen a Solsona a l’època de la primera guerra carlina, amb un sentit de l’humor fi i esmolat. Un text que explora fronteres. Entre l’ordre medieval i la modernitat, entre els ideals i la realitat, entre el nord i el sud, entre el pensament científic i el pensament màgic. Que arrenca amb dos plans temporals (l’actualitat i l’any 1837) que mostren que la novel·la és una interpretació del passat des del present i no pas una recreació històrica. Els estranys és un llibre d’idees servides amb un estil sensorial i sensual, i amb una gamma de registres lingüístics. Un plaer pels sentits i el pensament.
No diré que sigui una lectura per a tots els públics ni per a tots els moments. És una lectura per gaudir amb calma i atenció. El risc de perdre’s per les seves pàgines amb estranyesa i perplexitat, com si fossis un lector llegint un text que està escrit en una llengua estranya, és ben real. Els estranys també parla de llengües, de traduccions i de traducció. És una joia de cent vuitanta-cinc pàgines.
Al Club de lectura de la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà vam tenir la sort de poder conversar amb Raül Garrigasait. A Gavà TV el van entrevistar.
Taller Escriu els records. Fundació Pla Octubre-novembre. Inscripcions fins divendres 28 de setembre!
