La noia alta i rossa, s’agafa amb la mà a la barra metàl·lica. Està contenta. Ella no és estrangera però està de vacances. El tren va carregat, la meitat turistes relaxats i amb la pell roja, i l’altra meitat persones que s’han instal·lat al Maresme els últims vint anys i que treballen a Barcelona, amb cara d’anar a treballar. La noia ociosa es fixa en una dona que s’apropa a la porta del tren però el deixa marxar. Potser sí que es creu que si espera un altre tren anirà més ampla.

Aquest el deixo passar. Ja comencen a baixar de Blanes i de Lloret, encara hauré d’anar dreta. Maleïts turistes. Són una riquesa, donen vida, però són antiestètics i empipadors. Barcelona sembla tot l’any una ciutat ocupada, i ara les riuades que descarreguen els trens de la línia 1 de rodalies. Aquest any no he vist russos. Hi ha un munt de francesos , el Maresme és una mica engavatxat. Però, siguin d’on siguin, vermells com a gambes. Aquest el deixo passar. El següent potser encara anirà més ple. Quina sort aquests, a les vuit i banyant-se a la platja. De vuit a nou és la millor hora, quan jo  sóc al tren. El flux de la consciència, l’indirecte lliure i el monòleg interior. Vaig tenir grup fa uns mesos que em va creure que era fàcil i que m’explicava bé. Indirecte lliure, tercera persona  i pensament que sembla del personatge però que és reportat, el narrador no marxa. Monòleg interior, primera persona i pensaments directes del personatge. Van començar a escriure amb indirecte lliure i monòleg interior com si fos molt senzill i bonic. Quina felicitat! Perquè moltes vegades quan arriben al tema de la representació literària del flux de la consciència en lloc de fluir ens encallem. Bé!, el tren va mig buit. Això és la felicitat, viatjar en tren, asseguda i a la banda de mar, badar per la finestra, xafardejar pel vagó, obrir el llibre i perdre’n en les pàgines blanques esquitxades de negre. El flux de la consciència no entén de punts ni de comes, al flux de la consciència no hi ha silencis. Pot ser que la consciència no flueixi per culpa d’un nus o que s’encalli en un dubte o un xoc de pensaments. Totes les aturades són tenses, perquè el riu de la nostra ment vol fluir. Moltes vegades m’han dit que sóc una dona de silencis, és la sensació que dono, en realitat és contenció, perfeccionisme semàntic i concentració. Sóc estalviadora en tots els àmbits, tampoc m’agrada malgastar paraules. Potser hauria de practicar més l’escriptura automàtica que amb tanta vehemència recomano als meus alumnes. Posar oli a les neurones i deixar que s’associïn lliurement. Tinc una fe absoluta en aquesta tècnica, però alhora tendeixo cap a la concisió, la de les paraules justes i plenes, que hi són perquè toca i no per una associació atzarosa. No, ja torna a pujar el de l’acordió, si el sabés tocar, haurien de posar un fil musical. Mozart i gregorià, com al Tomatis. La Rita! Que no em vegi. Obro el llibre. Concentració total. Si es pensa que estic enfeinada potser no em dirà res. Virginia Wolf i James Joyce. Si m’agrada tocar el tema del flux de la consciència és per parlar una mica de Virginia Wolf.

Tallers d’escriptura creativa.  Estiu al Pirineu.