Un escriptor és una persona que es preocupa del significat de les paraules, de què diuen, de com ho diuen. Els escriptors saben que les paraules són el camí cap a la seva veritat i llibertat, i per això les utilitzen amb cura, amb el pensament, amb por, amb delit. Utilitzant bé les paraules enforteixen les seves ànimes. Narradors i poetes es passen la vida aprenent l’habilitat i l’art d’utilitzar bé les paraules. I les seves paraules fan les ànimes dels seus lectors més fortes, més brillants i profundes. (Ursula K. Le Guin)
La reescriptura és la tercera i última fase de l’escriptura. No em canso de dir als meus alumnes que no hem de confondre escriure amb redactar. El procés d’escriptura té tres fases: planificació, redacció i reescriptura. Cada escriptora i cada escriptor planifiquen, redacten i reescriuen a la seva manera, però les tres fases, amb major o menor durada, hi són sempre que escrivim, i les tres són creatives.
Quan parlem d’art contemplatiu sovint pensem en pintura xinesa clàssica o literatura japonesa. Haikus, per exemple. M’interessa molt aquesta estètica i actitud artística. Però sobretot, el que m’interessa és que l’univers esclati dins de l’escriptor i que l’escriptor atrapi l’univers amb la seva obra. Considero que aquesta és l’essència de la creació artística i combrega amb l’experiència contemplativa.
També crec que hem de considerar l’escriptura com a un procés i no com a un objectiu. Un viatge amb etapes que d’entrada no tenen límits definits. El procés de recollir les idees que ens envaeixen, de documentar-nos, de pensar l’estructura del text, de pensar el text. Planificar és pensar el text. Redactar és generar-lo. I revisar és mirar el text des de fora amb ulls d’editor benvolent, després de deixar-lo reposar.
No puc parlar de reescriptura sense parlar també de planificació i redacció. Perquè és una part del tot que és escriure. Escriure és planificar, redactar i reescriure. Com més bé planifiquen, més fàcil redactarem i menys feina tindrem a l’hora de reescriure. Hi ha autors que planifiquen molt i reescriuen poc i d’altres que planifiquen el mínim i han de fer moltes reescriptures. És el que s’anomena escriptors i escriptores de mapa i de brúixola. També hi ha obres que demanen més planificació que d’altres i idees que s’imposen sense avisar i no veus la forma del text fins que ja portes moltes pàgines escrites.
M’encanta la fase de reescriptura. Com a escriptora tendeixo cap a brúixola, partint d’una imatge o una escena començo a caminar en una direcció que apunta cap a un final no del tot definit, i això implica molta feina de reescriptura; però algunes obres em demanen el mapa abans de començar a redactar. El cas és que m’agrada la reescriptura, perquè ja tinc totes les peces de la història i sé quina és la meva intenció. I em puc mirar el text amb ulls despresos, buscar la comunicació, l’efecte i bellesa literària. Sempre presses, el temps que calgui. La reescriptura és la fase zen de l’escriptura, perquè ja és com si el text no fos teu, com si tingués vida pròpia i li busques la millor presentació possible, i intentes treure-li tota la llum.
La reescriptura pot ser molt creativa. Jo la visc com una fase de creativitat artesanal, de gra fi. I pot ser una activitat contemplativa. Jugar amb un text per polir-lo, per endreçar-lo, per intentar que sigui el millor text possible.
