M’encanten les històries. Vaig ser una nena que escoltava contes amb la boca oberta i sense resistències de cap mena, mai en tenia prou. De seguida em vaig convertir en una petita lectora voraç, que es cruspia tots els llibres de la biblioteca d’Esterri d’Àneu i que vivia amb intensitat les aventures dels personatges. A nou o deu anys ja se m’havien desvetllat les ganes de contar contes, i a dotze era una narradora oral que m’inventava històries de les Valls d’Àneu, i les feia passar per certes, a les meves amigues de Santa Coloma de Gramanet que no havien trepitjat els Pirineus. I amb aquell punt de confiança que em donava tenir moltes cartes amagades ho feia bé i tot. En aquella època també vaig començar a trobar el plaer de les paraules, a posar l’orella, a mastegar-les.

Les llavors s’havien sembrat però jo, que volia ser més sàvia que ningú, vaig seguir el camí de les ciències. Això de comptar i repartir i observar amb ulls objectius i disposar d’un mètode tan tranquil·litzador com el científic em feia sentir més segura, i la ciència també és una aventura de coneixement. El meu desig s’inclinava, més que per les vagues i àmplies humanitats que m’agraden molt, per l’oceà misteriós de les arts. Però no vaig gosar ni a mencionar-ho, perquè la por que em despertava el món de la creació artística era encara més gran que el desig, i era una opció que no podia defensar perquè ni la sabia explicar. Vaig triar la ciència, que encara m’interessa i que té els rellotges més sòlids de tots.

Fins vora els trenta anys no vaig tornar a notar aquella tremolor interna tan dolça que et desperta les ganes d’art, d’inventar històries, de crear textos literaris. Va ser llavors quan em vaig adonar que la meva percepció objectiva del temps era bastant defectuosa. M’havia mogut molt dins de les històries i des de tan petita, que el temps exterior i el de les narracions se’m confonien. El cas era que si em manegava bé amb horaris i calendaris era perquè ho compensava amb unes bones dosis d’ordre i d’atenció. Invertia força energia per mantenir una consciència del temps objectiu (el dels rellotges i calendaris). Si em relaxava, de seguida em perdia i no sabia en quin dia vivia ni si feia tard o em sobrava temps. No tinc una bona predisposició pel control temporal, en canvi, no em costa gens badar i tinc una tirada cap a la contemplació.

Durant anys vaig anar sense rellotge i controlava força bé no només la ubicació dels rellotges públics sinó el pas del temps, però aquest dur entrenament no va canviar el meu rellotge de fàbrica, tou. Als quatres dies de portar mòbil, amb el rellotge corresponent, vaig perdre la pobra noció temporal que tant d’esforç m’havia costat mantenir.  El temps és una enganyifa, encara que ens  surtin els cabells blancs i les arrugues.  Ho deixo dit, però no ho argumentaré perquè tinc pocs arguments i no gaire sòlids, i perquè com a narradora i professora de narrativa he de concedir al temps el lloc d’honor que es mereix. I és d’això que vull parlar.

Ja vaig tractar la qüestió a Ets conscient de com jugues amb els temps narratius?

El temps és un gran misteri. Si no com s’entén que ara quan torno al conservatori de Barcelona, i darrerament ho faig sovint, em sento com vint anys enrere quan anava a tots els concerts que podia dels joves intèrprets. M’assalten les mateixes sensacions i emocions, penso coses semblants i he de fer un esforç per recuperar el calendari i recordar que, vasos comunicants a banda, han passat molts anys entre una seqüència i l’altra.

Tornant a l’escriptura. Un dia una amiga meva que és músic, després de llegir un conte meu, em va dir que em feia una mica d’embolic amb els temps verbals, que li grinyolaven. Faig fer un esforç per no enfadar-me, perquè una cosa són els rellotges tous i una altra la gramàtica, i jo mai he tingut cap problema amb la gramàtica, o això em pensava. Després de respirar un parell de cops i pensar que els músics el tenen molt per la mà el sentit temporal, perquè creen i interpreten les seves obres en el temps, i de recordar com els havia envejat per això mateix, vaig llegir el meu conte en veu alta i em va passar com si fos de seda, cap fricció temporal. Perquè en literatura el passat no sempre és passat i el futur no sempre s’escriu en futur. Els escriptors literaris treballem amb rellotges tous i fem un ús flexible dels temps gramaticals.

Però això no vol dir que tot es val. El temps bàsic de la narració és el passat i sobre aquesta base fonamental hi podem impressionar altres temps que destaquin com a pinzellades impressionistes. Temps exterior, narratiu, objectiu, subjectiu, records, avançaments, in media res, lent, ràpid, present, passat i futur. Disposem de molts recursos, però no val tot. Al llarg del relat hem de mantenir les regnes del temps, segons ens demana la història i la creació literària, i evitar salts temporals bruscs i injustificats. Els rellotges de la ficció no poden ser tan tous com els de la vida.

Escric aquest post asseguda a un banc al conservatori, mentre escolto exercicis de cant, de piano i d’arpa. Són alumnes avançats i ho fan molt bé. Penso que potser estimo la música perquè en el fons no l’entenc, com tampoc entenc el temps.

Pròxims tallers d’escriptura creativa:

“Construir i transmetre emocions” i “Escriptures autobiogràfiques”, a les llibreries Calders i Índex.

“El relat  històric” i “Escriptura i natura” a l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu i el Centre d’Art i Natura de Farrera.