Soc mare, filla, dona, aneuenca. Per aquest ordre? Científica que no exerceixo professionalment però que sempre he preservat un bocinet del meu cor a la ciència. Professora. Escriptora. O a l’inrevés? Artista que vaig sortir de l’armari de l’art de puntetes i encara, sovint, estic otemptada de tancar-m’hi. Artista que respiro la mar oberta i els cims de les muntanyes. Artista que bombo al pensament la sang del cor. Artista.
Soc de ment oberta i afamada, que estima les lletres, les ciències i les arts; sobretot les arts i les ciències. Soc lectora.
No soc traïdora ni falsa ni embolicaire. Ni flexible ni erudita, ni tinc tendència a acomodar-me. No sóc una bona dibuixant ni tinc l’oïda fina. Tampoc sóc poliglota. No sóc forta ni valenta; em pot esmicolar la bufada d’un petit gripau i reviscolar el més trist raig de sol. No sóc aviadora. No submarinista. No sóc au ni arbre. No sóc alta ni prima. Ni sóc freda i immutable, sinó emotiva i fràgil, de foc.
No sóc un talp, no sento el pes del món a tots els meus pèls, ni llegeixo amb el musell. I sí que sóc aquesta experiència subterrània del cos colgat i arrebossat de terra, però se m’ha extraviat. No sóc un cuc de terra, i sé que sí que ho sóc.
Soc partícules, ones, matèria, energia. Soc un animal, una homínid, una primat, una mamífer, una au, una rèptil, una peix. Soc saba i soc sang. Soc ossos, carn, budells i excrements. Gasos i líquids. Dents i cabells. Sóc no res. Sóc un arbre plantat a la terra fèrtil i humida, amb el brancatge i les fulles que respiren del cel. Sóc la girafa i l’elefant desitjats, el ratolí de camp, la fura i el xut. Una òliba. La vaca zen que peix. El bou agressiu que vol muntar la femella que el fa marxar a cops de banyes. La femella que s’obre tota i para i rep. El vedell que vol popar i les popes de la vaca que l’ha parit. Sóc l’aigua del rierol d’altra muntanya que saltironeja i la que baixa gruixuda en el gran riu.
Soc la mar salada i mansa, llaurada per barquetes i vaixells. I les onades gegants que mosseguen la costa amb dents esmolades.
Als meus tallers d’escriptura he incorporat moltes activitats que proposen Natalie Golberg i Julia Cameron als seus llibres. Els disparadors de la Golberg per a l’escriptura automàtica, paraules o parelles de paraules llançades a la ment per sentir l’esquitx i continuar xapotejant, o seguir escrivint a la deriva com si no hagués dit “soc”, “no soc”.
He fet servir aquesta tècnica amb els alumnes moltes vegades i me l’he posat jo mateixa, escriure a partir de “soc o no soc”. Però la gràcia és que la consigna et vingui de fora. El text d’avui són retalls d’un text interminable que vaig generar quan l’Olga em va dir: escriu automàticament sobre “jo soc” i “jo no soc”. Va ser catàrtic, no podia parar d’escriure. Les consignes, quan venen de fora, tenen molta més força. Deixa’t sorprendre per aquella consigna que no t’esperes.
Bon escric, amb màgic i sintètic. Però el més curiós és la nota aclaratoria quan diu que surt d’una experiència d’ escriptura automàtic. Penso que el mèrit en aconseguir una composició que resulta estètica alhora i que és una expressió d’una manera de ser bastant coherent. Suposa que a l’ hora d’ editar un text que neix així, es treballa i és lliment les expressions. Igualment suposo que no és exactament un text que es pugui qualificar d’ escriptura terapèutica.
Gràcies, Jaume!
D’acord amb les teves matisacions. En aquest text pràcticament no he tocat el resultat de l’escriptura automàtica, però d’entrada mai el considero el producte final. I, estrictament, no és una escriptura terapèutica, encara que la creació artística ho és sempre.
Salut!