Hi havia una vegada un narrador que havia perdut l’oïda i no podia escoltar la música de les paraules ni les històries que contava la gent.
“Hi havia una vegada” és la clau que desperta l’interès espontani del que escolta o llegeix. “Què va passar?”, es demana. Aquesta pregunta activa les neurones i capta l’atenció del receptor.
Què va passar? És el primer pas, l’esquer. però encara ens queda el més difícil: mantenir viva la flama en el cor dels lectors, desgranar la historia amb els punts de gir i els silencis estratègics, portar la tensió creixent fins al clímax. Mantenir l’emoció. Que no es trenqui l’encanteri.
Hi havia una vegada una nena que es contava contes per dormir, per superar les frustracions quotidianes i imaginar-se una vida resplendent. La nena s’alimentava de contes: els que li contava l’àvia, els que llegia als llibres…i els reescrivia mentalment a la seva conveniència. De gran aquesta nena es va fer escriptora.
No us he contat la part més difícil de contar, la del mig. Totes les peripècies que la van portar des de refugiar-se en el contes a escriure no només per ella sinó també pels altres.
Els escriptors som hipnotitzadors, hipnotitzem amb el textos. Però el recurs més potent del fetiller de la paraula, fent una separació artificial però entenedora, són les històries, més encara que les paraules. Aquesta afirmació no només és vàlida per als escriptors, té una validesa universal.
Si vull que m’escoltis, que em llegeixis, és millor que t’ho conti. La nostra primera comprensió del món és a través d’estructures narratives, i aquesta manera de comunicar-nos ocupa un lloc estrella al llarg de tota la vida. Els nens s’agafen a les paraules per aferrar les coses que representen. I s’agafen a les històries perquè d’aquesta manera és com si toquessin el món, la vida.
De grans, també valorem la informació i els arguments, però la nostra ment continua sent més receptiva a les històries que a cap altra cosa. Els missatges que viatgen dins d’una bona historia arriben amb més eficàcia, perquè van directes al cor, a les emocions. I fan més fàcil els canvis, l’acceptació de nous valors i la presa de decisions.
L’anomenat storytelling (paraula manllevada de l’anglès, que vol dir senzillament contar històries, i que s’ha convertit en una etiqueta a nivell internacional, i per això la faig servir) no és altra cosa que l’aplicació pràctica de l’art de contar històries a tots els àmbits de la vida: la comunicació, el màrqueting, la política, l’educació, el periodisme, etc.
Ja ho va dir el senyor Churchill i jo ho subscric: “les històries són l’arma més poderosa de les que disposa el comunicador”.
Imparteixo cursos d’storytelling al Col·legi de periodistes de Catalunya (presencials) i per a l’escola de formació de l’Associació de recerca i comunicació cultural Patrimoni i TIC (on line). D’altra banda, en altres cursos de temàtica més amplia com comunicació escrita, estructuració de discursos, l’art d’inventar històries i creativitat i escriptura dedico una o més sessions a l’storytelling, perquè tan si volem que ens llegeixin com si volem que ens escoltin hem de contar una història que emocioni.
Trackbacks/Pingbacks