Com a escriptors de ficció volem explicar una bona història. Volem crear personatges que ens enamorin i que fascinin els lectors. Personatges amb contradiccions, febleses, obsessions, conflictes i grandeses. Volem contar una història rodona, fonda, complexa i peculiar.
Com ho fem això? Sobretot, amb la veu narrativa.
L’analogia de les ulleres de colors diferents per pensar en les veus narratives és molt bona. Cada visió del món és d’un color i hem de saber de quin color són les ulleres que porta el nostre narrador.
La veu és el reflex i l’expressió del narrador, que és un personatge, encara que sigui un déu. Hem d’aprofundir en el personatge per trobar la seva veu peculiar. No només la que parla directament en el diàleg, sinó la veu amb què pensa en secret i mira el món.
El narrador és el personatge més important del relat.
La veu del narrador comporta una persona gramatical i un punt de vista, però és molt més que això. És les ulleres de color del personatge, úniques, amb matisos i subtilitats. Quan alguns escriptors diuen que van escriure durant un any fins que van trobar la veu narrativa i llavors van tornar a començar per escriure la novel·la en tres mesos, podríem pensar que és una manera literària i fictícia de parlar. En alguns casos m’ho crec al peu de la lletra, perquè encara que pugui ser literalment mentida transmet una gran veritat: la importància essencial de trobar la veu narrativa.
Quan la veu narrativa funciona diu el que vol dir i crea l’efecte que es vol transmetre. Avança tota sola i el text flueix. És la màgia de la creació de ficcions literàries, però sovint s’ha de picar molta pedra ingrata abans que paraules, història i efectes llisquin sense esforç aparent. Abans de trobar l’autèntica veu narrativa.
Com piquem pedra? Com busquem?
Per definir la veu narrativa primer hem de conèixer com és el personatge que conta la història. Què el motiva? Què vol? De què té por? Quins són els seus talents i els seus valors? Perquè la veu soni viva i autèntica hem de sentir la seva ànima. Ens hem de posar a la pell del narrador, calçar-nos les seves sabates i transitar les pàgines que calgui abans d’escriure la novel·la.
Com parla aquesta veu? Fa les frases curtes i clares? És embolicada o senzilla? I la dicció, com és? És sensible a la bellesa? Quins són els seus valors morals?
La veu narrativa ens portarà escenaris i escenes, diàlegs i esdeveniments. Un cop tinguem les ulleres per les quals mirar, el món del nostre relat se’n mostrarà, pintat amb el color de la veu narrativa.
Aquesta setmana al curs Els secrets de la narració, a la Casa Elizalde, començarem a parlar del narrador.
Cursos: gener-juliol 2015 Últimes recomanacions literàries a Parlant de Tot a Vilassar Ràdio
Molt encertada aquesta escena amb l’article parlant del narrador.Una escena plena de vida,el personatje d’esquena i els nens rebem les explicacions en silenci del narrador i en companyia d’en mar impetuós.
Una abraçada.