En un post anterior ja parlava del plaer i la importància de llegir els textos que escrivim en veu alta. Els escriptors també som cantants. Els nens tenen molt clar la importància de xisclar “no!”, de demanar “un caramel” en veu alta. Les paraules, projectades cap a fora amb la implicació del diafragma, els pulmons i la resta del cos, despleguen tota la força que porten a dins.

Llegim els nostres textos en veu alta i sense por. Disparem les paraules contra la paret, aboquem-les com cançons a amics i tertulians i, perquè no, també a desconeguts. Notem-les a la boca, a l’oïda, a la pell, al cor i al cap. Respirem els mots cap fora, regalem-los i gaudim de la cançó.

Deixem la vergonya de costat, llegir en veu alta és un gaudi pel cos i l’esperit.

Aquesta setmana amb els alumnes del curs d‘Escriptura creativa de la Casa Elizalde farem una sessió de lectura en veu alta de textos de creació pròpia. Segur que, com sempre, serà tot un plaer. Aquesta és un sessió interna, només pels alumnes del curs.

A la Biblioteca de Vilassar de Mar el dia 25 d’abril, amb els meus alumnes dels tallers d’escriptura creativa, us convidem a escoltar microrelats. Música de les paraules recitades i música dels músics intèrprets que ens acompanyaran. Un acte obert a tothom. 

El Negre és un microconte que vaig escriure l’estiu del 2012 i que s’inspira en un dels personatges del conte Negre Negret, que podeu trobar a l’ebook El meu Adrià i al llibre La nit als armaris.

EL NEGRE

Si el Negre, l’orgullós pastor alemany, hagués sabut que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura, hauria seguit l’olor de brou, llet i pa calent de la mestressa, cap a l’hort, el galliner i els conills, en lloc d’esperar sota la noguera que arribés el senyor, amb les mans a les butxaques i el tuf de la cigarreta enganxada al llavis. Però el Negre, quan es tractava del seu amo, era com si no tingués nas.

L’olfacte se li va despertar de cop el dia fatídic: l’olor de l’amo era esfereïdora, insuportable. L’home agafava la nena pel coll amb violència i li bavejava el rostre. El Negre va estrebar la cadena fins alliberar-se i va saltar damunt del seu amo, el va matar d’una sola queixalada, precisa i neta, i es va posar a udolar al costat del cadàver com fan els llops les nits de lluna plena. No plorava pel seu amo estès, com molts van pensar, sinó que celebrava l’olor dolça de la mort que havia netejat aquell home del ferum insofrible que feia.

El Negre no va saber mai que el senyor volia canviar-lo per un gos d’atura.