Discurs d’acceptació del Premi Nobel  de Literatura 2018, Olga Tokarczuk

Una alumna meva d’escriptura creativa em va disparar sense embuts que el discurs de la Premi Nobel era espès i difícil, després que jo en cantés les glòries. Ella tenia raó i jo també. No és un discurs planer, que busca la senzillesa i la claredat. La majoria dels discursos literaris no ho són i estaria bé que, tal com la meva alumna reclamava, també es parlés de literatura amb senzillesa. Jo procuro fer-ho, potser perquè no hi he pensat tan profundament ni jugo amb tanta complexitat.

El discurs d’Olga Tokarczuk, sobre els temes literaris que assalten un escriptor en qualsevol època, m’ha fet anar una mica més enllà en el pensament literari i m’ha interessat força.

És molt contemporani i, arrelat en la tradició, es dispara cap al futur. Entre altres qüestions es pregunta i respon què és la literatura i quina és la seva funció, reflexiona sobre la importància i el paper del narrador, planteja la manca d’eines literàries per narrar el present, parla de la frontera entre el narrador i el lector, reivindica el mite i la paràbola.

He seleccionat i traduït, del castellà al català, unes quantes frases i fragments, esponjats amb silencis i omissions, per teixir aquest post que vol ser el meu petit homenatge al discurs d’Olga Tokarczuk.

Pots llegir el discurs sencer aquí.

Sabia que enyores algú que has perdut, que l’enyor és un efecte de la pèrdua. (…) Però també pot treballar a l’inrevés, trobar a faltar una persona significa que hi és. (…) I així, la meva mare, una jove que mai va ser religiosa, em va donar quelcom cosa que s’ha conegut com a una ànima, i em va proporcionar el narrador més tendre del món.

El món està fet de paraules. (…) Per tant, com pensem en el món i, potser encara més important, com el narren té un significat massiu. Una cosa que passa i no es diu deixa d’existir i es perd.

Avui, el nostre problema sembla ser el fet que encara no tenim narratives preparades no només per al futur, sinó fins i tot per un ara concret, per a les transformacions ultra ràpides del món actual.

Vivim en una realitat de narratives polifòniques en primera persona, i ens trobem envoltats d’aquest soroll polifònic.  (…) Narrar en la primera persona és teixir un patró absolutament únic; és tenir un sentit d’autonomia com a individu, ser conscient de tu mateix i del teu destí. No obstant això, també significa construir una oposició entre el jo i el món, i aquesta oposició pot ser alienant de vegades.

Crec que la narració en primera persona és molt característic de l’òptica contemporània en què l’individu exerceix el paper del centre subjectiu del món. La civilització occidental es basa i en part depèn del descobriment del jo, que constitueix una de les nostres mesures més importants. (…) Les narratives en primera persona han reelaborat la història del món, de manera que ja no és un lloc per a l’acció d’herois i divinitats sobre les quals no podem tenir influència, sinó més aviat un lloc per a gent com nosaltres, amb històries individuals. És fàcil identificar-se amb persones que són com nosaltres, generant entre el narrador i el seu lector o oient una nova varietat d’enteniment emocional basat en l’empatia. I això, per la seva pròpia naturalesa, reuneix i elimina les fronteres. És molt fàcil perdre la pista en una novel·la dels límits entre el narrador i lector. La “novel·la absorbent”, en realitat, presenta aquesta frontera difuminada: el lector, a través de l’empatia, esdevé narrador durant un període de temps.

Mai a la història de la humanitat hi havia hagut tants escriptors i narradors. (…) Hi ha una gran varietat de narratives: “us explico la meva història” o “us conto la història de la meva família”, o fins i tot només, “us diré on he estat.” Això comprèn el gènere literari més popular actualment.

I no obstant això, sovint, l’experiència de lectura és incompleta i decebedora, ja que expressar un “jo” autoritari tot just garanteix la universalitat. Sembla que el que ens falta és la dimensió de la història, la paràbola. Perquè l’heroi de la paràbola és a la vegada ell mateix, una persona que viu en condicions històriques i geogràfiques concretes, però que al mateix temps va molt més enllà de les seves circumstàncies específiques. (…) En una paràbola el personatge ha de renunciar plenament a la seva distinció i convertir-se en l’home comú. En aquesta operació psicològica exigent la paràbola universalitza la nostra experiència i troba un denominador comú per a destinacions molt diferents.

Els esdeveniments són fets, però l’experiència és una cosa diferent, que no es pot expressar. És l’experiència i no qualsevol esdeveniment, el que constitueix el material de les nostres vides. L’experiència és un fet que s’ha interpretat i situat a la memòria. També es refereix a una certa base que tenim en les nostres ments, una estructura profunda de significats sobre la qual podem desplegar les nostres vides i examinar-les completament i amb cura. Crec que el mite compleix la funció d’aquesta estructura. Tothom sap que els mites mai van succeir realment, però sempre estan succeint.

La literatura planteja preguntes que no poden ser contestades amb l’ajuda de Wikipedia, ja que va més enllà de la informació i els esdeveniments referint-se directament a la nostra experiència. (…) Només la literatura és capaç de permetre’ns aprofundir en la vida d’un altre ésser, entendre les seves raons, compartir les seves emocions i experimentar el seu destí.

Escric ficció, però mai és només manufactura. Quan escric he de sentir-ho tot dins meu. He de deixar que tots els éssers vius i objectes que apareixen en el llibre passen a través de mi, tot el que és humà i més enllà de l’ésser humà, tot el que és viu i no dotat de la vida. He de mirar de prop a cada cosa i persona, amb la màxima solemnitat, i personificar dins meu, personalitzar-los. Per això necessito la tendresa, perquè la tendresa és l’art de personificar, compartir sentiments i, per tant, descobrir similituds. Crear relats significa donar vida a les coses constantment, donant existència a totes les petites parts del món que estan representades per les experiències humanes, els escenaris que la gent ha patit i els seus records. La tendresa personalitza tot el que es relaciona, el que fa possible donar-li una veu, donar-li l’espai i el temps perquè existeixi i s’expressi. És gràcies a la tendresa que la tetera comença a parlar.

La tendresa és una preocupació emocional profunda per un altre ésser, la seva fragilitat, el seu caràcter únic i la seva manca d’immunitat al patiment i els efectes del temps. La tendresa percep els vincles que ens connecten, les similituds i la similitud entre nosaltres. (…) És una manera de mirar que mostra el món viu, interconnectat, cooperant i codependent. (…) La tendresa és la forma més modesta de l’amor.

Crec que tenim pel davant la necessitat de redefinir el que entenem avui pel concepte de realisme, i una recerca que ens permeti  anar més enllà dels límits del nostre ego i penetrar en la pantalla de vidre a través de la qual veiem el món. Perquè aquests dies la necessitat de la realitat s’assoleix amb els mitjans de comunicació les  xarxes socials i les relacions indirectes d’Internet. Potser el que ens espera inevitablement és una mena de neosurrealisme (…) De fet, la nostra realitat ja s’ha convertit en surrealista. També estic segura que moltes històries requereixen una reescriptura en els nous contextos intel·lectuals, inspirant-se en noves teories científiques. Però crec que és igualment important fer una referència constant al mite i a tota la imaginació humana. (…) Crec que els mites són el material de construcció per a la nostra psique i no podem ignorar-los.

Crec que he de contar històries com si el món fos una entitat viva i única, que es forma contínuament davant dels nostres ulls, com si fóssim una part petita i al mateix temps poderosa d’aquest món.

El meu espai d’escriptura: el goig d’escriure.

El meu manual d’escriptura: escriure sense por.