Poques decisions són més crucials per a la narració que la d’escollir el punt de vista. Qui narrarà la història? Quants narradors tindrà? Com sonarà la veu narrativa? Serà un narrador en tercera persona o en primera?

Parlo jo. Miro amb els meus ulls. Regalo els meus pensaments al lector. Començo per mirar-m’ho tot de molt a prop, només parlo de la meva historia, de les meves sensacions i emocions. Sóc la narradora i la protagonista del relat. Aquesta nit he tingut un munt de malsons, però quan he intentat escriure’ls se m’han esborrat abans que els pogués fixar al full de paper. Ell ja no hi era, ha marxat sense dir res.

Entro a dinar en un restaurant on fan un menú de cuina catalana que m’agrada, i veig un negre assegut en una taula davant d’un got de coca cola de litre que clava grans mossades a una hamburguesa de mida gegant. Sec a la taula de darrere, demano el menú i obro el diari. El negre té un Sansung d’aquells grans que semblen una tableta, m’agradaria comprar-me’n un però són molt cars i no sé per a què em pot servir. El negre porta texans i esportives de marca.

Esperava que deixaria anar algun rot sonor, però ni el sento mastegar. Només la música del seu mòbil indicant una trucada i, després, “si, guapa”, tota l’estona. No m’interessa parlar de les sensacions que em desperten les faves estofades que he demanat ni pensar si ell tornarà o no, vull saber qui és aquest home que seu a la taula del davant. Quan s’aixeca tinc un ensurt, sembla una torre. És molt alt i corpulent, però no és  gras. Segur que és un jugador de bàsquet. Ho veig clar. És d’aquest home de qui vull parlar-te, lector.

Cada dia vas al bar però el negre no torna. Fa un mes que seus a la taula del darrere i demanes una hamburguesa súper i una coca cola de litre. Saps que tornarà, la guapa no el podrà retenir sempre. No et reconeixerà, li agradaràs més perquè t’has engreixat, ara tu menges com ell i desitges que entri i que hagi deixat l’esport com tu que has deixa’t l’institut, que sigui una torre panxuda i tova.

A l’hora de contar històries m’agrada més la tercera persona gramatical que la primera i la segona, però les faig servir totes.  Trobo molt interessant el narrador en primera persona perifèric, o testimoni, que conta la història de l’altre. Com apunto al tercer paràgraf, però no acaba d’arrelar perquè al quart la narradora, en segona, ja se n’ha anat de l’olla.

La primera persona ens dóna la màxima sensació d’intimitat, perquè no hi ha una barrera entre el personatge narrador i el lector; però la narració en primera persona no és gens fiable. La segona persona gramatical és la que sona més estranya, és molt útil per mostrar estats escindits de consciència; també hi podem experimentar i trobar resultats interessants, d’estranyesa.

La primera persona presenta més dificultats de les que sembla d’entrada. Posar-se totalment en la pell del personatge narrador és essencial i no és fàcil. El repte més important és trobar la veu del narrador i que cada paraula surti realment de la seva boca. A més, el narrador en primera ha de ser més conscient a l’hora de mostrar la narració, no pot recórrer amb tanta alegria al recurs d’explicar o resumir com podria fer una tercera persona.

La setmana que ve us parlaré del  narrador en tercera persona.  El dia 24 d’abril començo un taller de “Els secrets de la narració” a la casa Golferichs. I ben aviat: els tallers d’escriptura als Pirineus!