Una vegada hi havia un noi que es va allistar a l’exèrcit i va anar a la guerra… I una dona embarassada que va donar tot el que tenia per pujar a una pastera i que el seu fill nasqués a la terra de les promeses…
Les paraules “Una vegada hi havia” són màgiques, un dolç esquer per qui escolta i per qui llegeix. Què va passar?, es pregunta.
Amb això ja tenim el primer pas de la història, però ens queda el més difícil: mantenir viva la flama de l’emoció en els lectors, desgranar l’argument amb els punts de gir i els silencis estratègics, portar la tensió creixent fins al clímax. Sense que en cap moment es trenqui l’encanteri.
Una vegada hi havia una nena que es contava contes per dormir, per superar les frustracions, per imaginar-se un futur resplendent, per arreglar les baralles amb els germans. S’alimentava de contes, els que contava l’àvia, els que llegia als llibres i els que es contava ella mateixa mentalment.
Què va passar quan aquesta nena es va fer gran i va posar per primera vegada els peus a terra, i va notar que era dur i fred? Que es va posar a escriure, i les històries que escrivia la consolaven. Va pensar que l’escriptura encara era més terapèutica que la lectura.
Però la nostra protagonista era addicta a la ficció i defugia el terra tant com podia. L’escriptura era la seva aliada a l’hora de superar les crisis d’una adolescència complicada i dolorosa. Les històries que escrivia l’ajudaven a tirar endavant però no van triomfar de seguida, al contrari, eren titllades tant de massa explícites com d’excessivament fantasioses. Ella continuava escrivint, perquè la seva vida ja era escriure, somiava lectors que no tenia i que es beneficiaven de la lectura i l’escriptura com ella. Fins que un dia es va decidir a enviar un recull de contes a l’editorial que més li agradava, aquella a la qual no havia gosat adreçar-se perquè li semblava massa pretensió. De seguida li van respondre amb un e-mail que no s’assemblava gens als molts que havia rebut fins aquell moment, un e-mail escrit amb paraules plenes.
I sí, va triomfar, i els seus llibres es van convertir en lectures de culte, com la d’aquelles autores que tant admirava. Però va descobrir que la vida era molt més que escriure i publicar i ser famosa. El més important era a tot arreu i es vivia segon a segon com un tresor, perquè el major tresor no era la literatura sinó la vida.
Puc tancar la història amb aquest final o buscar-ne un altre. Podríem jugar a complicar el nus del relat i disparar finals diferents. Però el que vull mostrar és que ja tinc el resum de la història en unes poques línies. Aquest és el punt de partida a l’hora d’escriure una narració.
Les històries són poderoses. Una vegada hi havia… Si vull que m’escoltis, que em llegeixis, la millor manera és que et conti una història. La nostra primera comprensió del món és a través d’estructures narratives, i aquest format comunicatiu ocupa un lloc estrella al llarg de tota la nostra vida. Els nens s’agafen a les paraules, perquè és com si agafessin les coses que representen. I s’agafen a les històries, perquè és una manera de tocar el món i la vida.
M’he criat entre contadores i contadors d’històries i aquest és un tema recurrent a la meva narrativa. La nit als armaris figura que és un recull d’alguns dels contes que explicava el Ton de Cerbi. Per acabar-me d’explicar els escenaris de la meva infància i el seu significat vaig haver d’escriure el grapat de contes fantàstics de Cròniques de Kaneai.
Crec en el poder de les històries. Una vegada hi havia…
