Una novel·la, un conte, un post són paraules. Frases i paràgrafs fets de paraules.  Sí,  ja ho va dir la Rodoreda i molt d’altres, abans i després. Però és una veritat tan essencial que cal repetir-la de tant en tant per no oblidar-la. Tota la literatura es redueix a paraules,  de la mateixa manera que una pel·lícula, per més que parlem dels actors, de la història que conta i de l’estil del realitzador, no és res més que imatges i sons.

Als tallers d’escriptura que faig aquest trimestre a la Casa Elizalde i a la Casa Golferichs de Barcelona hem dedicat algunes sessions a treballar més específicament l’ús literari del llenguatge, de l’estil i els efectes fets amb paraules, per posar una mica de base a un treball que no s’acaba mai.

Taller d’escriptura creativa. Casa Golferichs.

El gran repte de l’escriptor és buscar les paraules justes, les paraules plenes. Pensem en els nens,  que ens poden ensenyar moltes coses de la base del llenguatge. Quines paraules desperten el seu interès? Els noms, els interessa anomenar i agafar amb paraules el que agafen amb les mans. Substantius  concrets i noms propis. Papa, camió, Pepa. I els verbs que impliquen fer alguna cosa. Menjar, jugar, córrer. Ni reflexionar ni suposar ni mencionar els interessen gaire. Quan ja hem esgotat el poder dels verbs  i els substantius, passem a l’estadi més complex  de les paraules que  tenen la funció de modificar o matisar el significat de noms i verbs.  Els adjectius i els adverbis. Els primers juguen un paper molt determinant en l’estil de l’escriptor (l’adjectivació genuïna, airosa i amb efecte final de Josep Pla n’és un bon exemple). L’ús original dels adverbis també és una marca d’estil, però en general tenen molt mala premsa i se’n recomana un ús restringit.

El llenguatge literari es caracteritza per valorar la forma, i neix de l’ús personal que els escriptors fem de la llengua. L’escriptor selecciona, combina i ordena més com a un mitjà d’expressió que de comunicació. Seleccionem les paraules d’acord amb un codi de normes que no són ben bé les del llenguatge comú, perquè la  manera de dir-ho és tant o més important que el que es diu. És allò de la funció poètica i del valor connotatiu de les paraules. La forma afegeix un significat propi al significat objectiu de les paraules. El llenguatge de la literatura és més polisèmic que el llenguatge comú. És més ric.

Josep Pla, 1917. Foto de la Fundació Josep Pla.

Desitjo que aquestes senzilles reflexions sobre l’ús literari del llenguatge et serveixin una mica.

Et poso l’enllaç de l’agenda, març i abril. Aquest diumenge faig un taller sobre l’escriptura de les emocions a la llibreria Calders.