Verdaguer, el Shakespeare català

A la tertúlia del mes d’octubre del club de lectura de la Biblioteca de Vilassar de Mar vam comentar Canigó.  Joan Vilamala ,de la Fundació Jacint Verdaguer ens va introduir la figura del poeta i ens va capbussar dins del versos de l’obra.

L’acte, amb la participació d’un especialista, va ser possible gràcies a Espais Escrits,  Xarxa del Patrimoni Literari Català, una associació privada sense ànim de lucre que té com a objectiu cartografiar el patrimoni literari català a través de les institucions que el vetllen i en promouen la lectura i els estudis. Gràcies a l’oportunitat de poder gaudir d’un conferenciant expert, vam gosar incloure una obra clàssica com Canigó, que requereix una atenció particular, al nostre un club de lectura general.

En Joan Vilamala va fer un exposició molt interessant, amena i apassionada.  Va dir que Verdaguer havia retornat el català a primera divisió, que havia desacomplexat nostra llengua i la nostra literatura. Va parlar de la riquesa lèxica, de l’èpica i el lirisme, d’obrir camins lingüístics sense guies.  Jacint Verdaguer, sense gramàtiques ni diccionaris, fangant a les arrels populars i absorbint el classicisme dels llibres, va forjar el català literari modern i va omplir els buits més importants de la literatura catalana del moment. L’Atlàntida és el gran poema clàssic i Canigó la nostra Eneida. Verdaguer era un romàntic, que desplegava les veles de la fantasia, i un pagès que collia paraules i llegendes. Va assolir una gran projecció europea en vida. Era el poeta de tots, dels erudits i del poble, tenia rimes i versos per a tothom.

Canigó és una obra de 4334 versos, inspirada en les cançons de gesta medievals, que narra el naixement de la pàtria catalana  i posa per símbol, no per frontera, el Pirineu. Una immensa catedral per on circulen, fades, cavallers, sarraïns i clergues. Un passeig meravellós per la topografia i els paisatges del Pirineu. Un cant  final insuperable, que acaba amb aquests versos:

Sempre he estat defensora d’incloure clàssics als clubs de lectura generals. Són obres que han sobreviscut un o varis segles. Sòlides, saboroses i contundents; les més nutritives. Després d’aquesta experiència amb Canigó, tan positiva, em proposo  reservar un petit espai als clubs de lectura que condueixo per als nostres clàssics.