Entre els papers, cartons i fustes, que tenia preparats per cremar a la foguera de Sant Joan, perquè ja no em servien o, fins I tot, em feien mal, i volia que deixessin espai per a papers i fustes noves i buits resplendents, se’m va colar l’imprevist que ha fet la diferència. Perquè totes les altres rampoines ja les tenia a la paperera i només calia prémer el botó esborrar.

Vaig notar un vent fred desconegut que em sortia de dins i engreixava les flames. No sabia què fer, si celebrar el foc o abrigar-me el forat que em deixava la pèrdua no calculada. Tant de temps arrapada a una manera de fer i pensar per sobreviure, encara que fos retallada, i, de sobre, vaig dir prou i vaig llençar al foc un bocí de la meva ànima vulnerable. No va ser un rampell.

Plorava i reia alhora, no sabia quin seria el següent pas, no l’havia fet mai. I mentre llençava a la fogata fustes, papers i cartons vells i sense importància, sentia l’olor de resina que feia el fragment del meu cor que es cremava, i notava que el que m’havia quedat encarnat al cos bategava millor.

Plorava i reia sense parar. Quan ja només van quedar les brases, encara tenia les galtes fresques de llàgrimes.

L’endemà em vaig despertar amb els ulls humits i brillants. Em sentia lleugera, les flames de Sant Joan m’havien cremat l’artrosi de l’ànima.