fbpx

L’escena

Temps, espai i acció, els tres eixos narratius, convergeixen a l’escena, que és la unitat bàsica del relat audiovisual i un recurs molt important en narrativa literària. Implica un temps i un espai continus, una sèrie d’efectes i un canvi. L’escena mai explicar, sempre mostra.

Una escena és com una història en miniatura, amb cops d’efecte, tensió narrativa, protagonista, antagonista i clímax.

Com escriure una escena?

A l’escola de guionistes em van ensenyar que les escenes primer les has de pensar i després escriure-les. Pregunta’t on i quan passa, quina és la finalitat dramàtica, qui són el protagonista i l’antagonista de l’escena i quin és el clímax. L’has de pensar i estructurar sencera, amb principi, mig i desenllaç. Després ja decidiràs com la mostres. Tota? Retallant pel final? Escapçant el principi? I no oblidis la polaritat inici-final (per exemple, comença amb un sol personatge i acaba amb un munt de gent). Un cop arribat a aquest punt, pots escriure-la, amb un llenguatge audiovisual, estrictament audiovisual si és un guió i amb un major o menor grau si és un text literari. Després la revises les vegades que calgui, com qualsevol text.

De la mateixa manera que l’estructura in medias res del relat (inici pel mig), funciona molt bé per contar algunes històries, també és bona per les escenes de pes. Pots començar a escriure quan els personatges ja estan implicats i ja està passant el que havia de passar (se suposa que has pensat l’escena completa). Per exemple en plena discussió en un sopar, i pots acabar l’escena quan les coses que s’hi tracten encara rutllen, sense arribar al final. Tallar a mitja conversa en lloc de mostrar com marxen els amics i com la protagonista recull els plats i se’n va a dormir.

Una escena és més que una anècdota o una descripció. Una escena és una història en miniatura. Implica una confrontació o una revelació, un canvi i un clímax. Una bona escena té moviment cap endavant no només en el sentit que alguna cosa passa realment, sinó en què la història també avança. Al final d’una escena el món narratiu ha canviat.

El canvi és la clau de les escenes importants. El canvi no cal que sigui gran i dramàtic, però ha de ser-hi. Les escenes fan avançar la història. El clímax particular d’una escena pot ser poc important, però la història s’ha de moure cap endavant. Els incidents i el clímax de l’escena, encara que no siguin de gran nivell, han de canviar alguna cosa.

Una escena resumida en una foto

fb_img_1483198453099

A la parada de Voliana edicions la setmana del llibre català del 2016. La meva amiga Maria,  va passar per l’estand per saludar-me. Va ser una sorpresa molt agradable, perquè no m’havia dit que vindria i feia temps que no ens vèiem. Ella no tenia intenció de comprar la tercera edició de La nit als armaris que acabava de sortir, perquè ja havia comprat la primera a la presentació que es va fer a Vilassar de Mar. Però al final va comprar la tercera edició, que té a la mà, i l’editor va immortalitzar l’escena de l’amistat i la lectura en aquest foto.

Si sóc la protagonista d’aquesta escena, passo d’estar bé en un entorn editorial i de llibres per acabar alegre i gratament sorpresa, perquè em visita una amiga per sorpresa i compra un llibre meu per segona vegada. L’escenari (temps i espai) és la parada de Voliana un vespre de la setmana del llibre en català i l’escena dura des que arriba l’amiga fins que se’n va. Ella diu que no vol comprar el llibre, però acaba comprant-lo. El clímax és el que es veu a la foto: amistat més reconeixement literari. Aquesta seria l’escena completa i el món de la protagonista, sense grans alts o baixos, ha canviat totalment.

Aprenent del guió audiovisual

El que he dit fins ara es basa en el que vaig aprendre a l’escola de guionistes de Barcelona. Pel que fa a tècniques narratives, i sense menystenir altres formacions que fet, enlloc he après tantes coses útils com a narradora literària.

Repetiré el mateix que he dit més ben dit, amb paraules de R.M, McKee, un dels referents en formació en guió audiovisual.

Per ell una escena és una acció que es produeix mitjançant un conflicte en un temps i un espai continus, que canvia com a mínim un dels valors de la vida del personatge de manera significativa. En un guió ideal, cada escena és un esdeveniment narratiu. McKee ens incita a preguntar-nos quin valor de la vida del personatge està en joc a l’escena. Aquest valor com puntua a l’inici de l’escena? I al final? Si està igual al principi que al final, per què escriure aquesta escena?

Al guió es parla de tipologia d’escenes.: clímax, complicació, conseqüència, essencial, obligatòria, fals final, revelació, preparació, transició.

Al marge de tipificacions, tots els mestres del guió diuen, i és aplicable a la narrativa literària, que una escena que no compleix cap funció sobra.

Un mestre de guió

Els guions de Billy Wilder  són uns dels pocs que, a banda de ser els plànols de la pel·lícula, es llegeixen amb plaer. Some like it hot, traduït al català amb el títol de Ningú és perfecte, és una delícia de lectura. I un gran  model de com escriure escenes. La primera escena és pura acció, ni una línia de diàleg. Comença amb la solemnitat d’un cotxe fúnebre i acaba en el mateix cotxe, després d’una persecució amb la policia, amb el taüt ple de botelles d’alcohol, algunes trencades per les bales i el text sobreimprès: Chicago, 1929.

L’escena sola ja podria ser un conte. I el mateix per a l’última escena, el clímax, que és cent per cent dialogada. Comença amb la tensió d’haver de confessar els enganys i acaba amb la relaxació que tot és perfecte.

Obertes inscripcions als tallers d’hivern.

El més important és perdre la por a escriure: Escriure sense por. Manual d’escriptura creativa.