A què jugaven?

Veníem de mirar botigues on podia trobar regals per als familiars i amics. Només vam mirar, perquè no volia comprar res sense  anar abans al Cooke City General Store i a The Sweet Palace, però vaig veure coses que m’agradaven i que potser acabaria comprant: draps de cuina i bosses de roba amb ossos, guineus, cérvols i altres motius de la fauna i la flora local; tasses grans amb tapa hermètica que conservaven el fred i la calor; arracades i penjolls de plata i pedres semiprecioses que representaven elements naturals com flors i papallones. Artesania local. Hi havia peces precioses. Ens vam quedar les dues en silenci, de pura admiració, davant d’unes arracades ovalades d’uns dos centímetres de llarg. Dues turmalines verdes palpitants atrapades en un marc de plata. Ens va costar desenganxar la mirada d’aquelles dues llàgrimes verdes. Quan vaig ser al carrer vaig pensar que quan N anés a treballar jo hi tornaria sola i les hi regalaria. I si ella pensava el mateix? Seria divertit, i quedaríem unides més enllà de l’Atlàntic per  l’oceà d’esperança d’aquelles joies.

 Vam continuar l’excursió de botigues, mirant bosses de lona i de pell. Vaig veure una motxilla quadrada de color pedra, que admetia el meu portàtil i un portafolis, molt bonica. Curiosament era la més barata, quaranta dòlars, les altres costaven de vuitanta cap amunt. Però no la vaig comprar, estàvem en mode no comprar. Havíem sortit d’excursió pels petits comerços del centre de la ciutat, no anàvem de compres. Guaitàvem una bossa o unes arracades com qui mira peces d’un museu.

A Missoula no havia tingut mai por, em semblava la ciutat més amable i segura del món. M, que és una dona molt racional, sempre surt de casa sense tancar amb clau, ni quan marxa uns dies a un altre estat. El primer dia de ser-hi vam agafar el cotxe per a sopar a un restaurant amb encant i, quan vaig veure que només ajustava la porta, vaig insistir que tanqués, però ella va somriure, un somrís d’aquells que et toquen els òrgans intens, i no vaig insistir. Mai li havien entrat a casa ni ho van fer els dies que vaig ser-hi jo. No només deixava la porta del garatge ajustada, la porta principal tampoc la tancava mai de clau. Aquest costum, que al principi em va alarmar força, va contribuir que em relaxés com no acostumo a fer a casa meva. Des del jardí veia la muntanya que hi ha darrere la universitat i la M gravada, i em sentia estranyament i feliç i segura, convençuda que era en una ciutat endreçada amb uns ciutadans impecables. 

A les botigues, encara que no vulgui comprar res, m’atabalo. No veig la meitat del gènere perquè sóc incapaç de fixar-me en tantes coses alhora. I, encara que no vulgui comprar res, em poso nerviosa. Quan vam sortir de la botiga de les bosses ja em penedia de no haver comprat algunes coses i treure’m el pes dels regals del damunt. A l’última botiga ja estava feta un nyap, però no li vaig dir a M per no disgustar-la, ella s’havia escapat unes hores de la feina per acompanyar-me.  

Quan anàvem cap al pàrquing a buscar el cotxe, vaig respirar. Aniria al riu. L’aigua sempre és balsàmica. Vam passar davant d’un vell hotel rehabilitat i reciclat. M no va poder resistir a les ganes d’ensenyar-me’l i de contar-me’n les meravelles. Hi havia des d’un centre de ioga a un restaurant. Havien conservat la recepció de l’antic hotel amb el mobiliari restaurat. Convertida en un espai públic i agradable, podies entrar i seure en un dels sofàs i passar una tarda de pluja xerrant en bona companyia. Nosaltres ens vam acomodar en unes butaques, només deu o quinze minuts, s’hi estava força bé amb l’aire condicionat, potser millor que al riu i tot. Vam tornar a sortir a l’escalfor de Higgins Street i, abans d’arribar al cotxe, la meva percepció amable i segura de Missoula va trontollar.

Mentre caminàvem cap al pàrquing jo pensava que de camí cap a casa faria una parada al parc de vora el riu i repassava  el camí de tornada, perquè seria la segona vegada que faria aquell itinerari a peu i la primera que el faria sola. Tenia por de perdre’m. La gent de Missoula tenien el bonic costum de saludar-te quan te’ls creues pel carrer a peu o en bici, amb un gran respecte, mai envaint el teu espai. Caminava dins del meu cap, sense ser conscient de la presència de M, que marxaria amb el cotxe a la Universitat, quan un home d’aspecte hindú, em va interpel·lar. Era a la vorera amb un altre senyor amb barret de cowboy. Aquest tenia els ulls clars i les galtes vermelles i era molt alt. L’hindú em cridar alhora que em mostrava unes arracades platejades amb una pedra blava ovalada, que tenia en una de les mans. Em vaig quedar tan sorpresa que ni vaig veure la cara que feia M per poder orientar-me. Pensava que, en el millor dels casos, ens voldria vendre les arracades tal com passa a casa nostra. L’home em parlava, jo li mirava la cara i no hi veia al venedor, M s’ho mirava, divertida?, i no deia res. Deia que me les donava, i jo pensava que me les cobraria a preu d’or i diamants.  L’hindú continua amb la xerrameca.

—No, Thank you —vaig saltar a la defensiva, sense haver entès ni la meitat del que m’havia dit

Ell continuava parlant i ensenyant-me les arracades, jo temia un robatori o un atac terrorista. No mirava a M, prou feina tenia a controlar visualment els dos homes. Com més parlava l’hindú, en anglès, és clar, menys l’entenia, Feia dos mesos que era a Montana i només m’havia trobat gent amable i, a dos dies de marxar, havia de tenir un ensurt dels grossos. No havia vist cap dia la policia patrullant i aquella tarda no era una excepció, L’hindú cada vegada xerrava amb més violència, em sentia insegura. Amenaçada. La meva amiga era uns metres més endavant i es va atansar, també s’hi va afegir el gegant amb barret de cowboy, tenia la cara roja com un perdigot i  la pell dels braços i del coll tan blanca que semblava enfarinada. Pel posat que feia, semblava tenir un bon grapat de dòlars a la cartera, potser els que comptava treure’m a mi. Parlaven i parlaven i no els entenia gens, encara que sonava a anglès i quan havia a Montana ja tenia el Proficiency. De sobte, el jove hindú va deixar d’amenaçar-me amb les arracades, es va atansar a M i em va ignorar per sempre més.

Es va posar a xerrar amb la meva amiga i li oferia les arracades. Vaig voler ajudar i apartar-la de l’engalipador o criminal, però no em vaig poder moure del lloc i les paraules tampoc em sortien, ni en anglès ni en català. Ho tenia fotut per sortir corrents. Vaig al·lucinar quan vaig veure que, després d’una estona d’escoltar-lo, M va agafar les arracades i se les va posar a la bossa. El cowboy reia ensenyant totes les dents, un calfred em va recórrer de dalt a baix. M i jo vam marxar i no va passar res. Abans de perdre’s del tot del meu camp visual, des del pont damunt del Clark Fork River vaig observar com el jove hindú mostrava unes altres arracades a tres noies que passaven pel seu costat i que semblaven ben americanes, el cowboy s’ho mirava amb posat de pinxo. No entenia res, però tot plegat feia una flaire que no m’agradava gens.

Hi ha gent ben estranya al món. M em va explicar que el cowboy comprava les arracades a l’hindú, que era el venedor i tenia una  botigueta a la ciutat, i les regalaven a les noies i senyores que passaven. Regalar una joia a una dona per fer-la una mica més feliç. I no eren quincalla sinó plata de llei i pedres semiprecioses. Una modalitat de mecenatge. Que rars que són els americans! M va marxar amb el cotxe i les arracades, jo no estava del tot tranquil·la, però no li vaig dir res perquè em va semblar que s’enfadaria. M també és americana. Vaig continuar caminant fins al parc. Hi havia molta gent menjant i bevent a les taules de fusta i també ajaguts a la gespa, músics animant i parades de menjar de tota mena, salat i dolç i moltes salses. Vaig comprar un gelat gegant que era boníssim, però no acabava de gaudir de la festa perquè pensava en els dos homes estrafolaris i  em preguntava A què jugaven?

Vaig tornar a casa i quan va arribar M jo encara estava inquieta. Ella el primer que va fer va ser donar-me les arracades. Li vaig dir que no, i de sobte ja no les veia perilloses sinó brillants d’alegria, No podia acceptar, amb el meu comportament paranoic i malcarat les havia perdut i no les mereixia. Eren precioses, una meravella. Un fil de plata una mica gruixut dibuixava un òvul d’uns quatre centímetres de llarg on penjava una pedra blava, també ovalada, d’una llargada de dos centímetres. El meu germà era joier i jo també entenia de joies. Les vaig examinar amb atenció. Eren molt boniques. La plata era 925, fina, fins i tot la tanca. Les pedres eren de tanzanita natural certificada. Se’n va escapar un sospir i vaig deixar les arracades a  taula accessòria. Vam sopar parlant d’altres coses i bevent vi de Califòrnia. L’endemà al matí la meva amiga va sortir de la seva habitació amb una bosseta petita de regal, va agafar les arracades, les va posar a dins i em va estendre la bossa.

—No les puc acceptar. Són molt bones.

—És clar que són bones! Només has de dir gràcies.

Ha estat el regal més especial que m’han fet a la vida. No pel valor material, que el té, si no que gràcies a la generositat i la sensibilitat de M vaig entendre que sí, que me les mereixia, al marge del meu procedir desconfiat. Quan porto les dues tanzanites blaves palpitants, atrapades en un marc de plata, penso en les mans de fada de M, en el seu somriure i en les seves precioses orelles guarnides amb dues turmalines verdes captures en un fil d’argent, i se m’eixampla el pit. Penso que, encara que sembli impossible, també hi ha àngels gegants de galtes vermelles amb barret de cowboy, però no puc deixar de preguntar-me a què jugaven?

Els meus tallers:

Escriptura i natura (estiu). Apunta’t ara!

Escriptura terapèutica (tardor) NOU!

El goig d’escriure (tardor)

Els secrets de la narració (tardor). ON LINE. NOU!

Llegir com un escriptor (tardor). ON LINE. NOU!

El meu manual d’escriptura:

Escriure sense por. Manual d’escriptura creativa.