Jo vull mirar de recuperar, si més no en l’àmbit de la literatura, aquest món d’ombres que estem perdent. Vull allargar els ràfecs i enfosquir les parets d’aquesta casa anomenada literatura, amagar en la foscor les coses que siguin massa evidents i treure’n els ornaments innecessaris.
(Elogi de l’ombra, Junichiro Tanizaki. Traducció Albert Nolla)
Aquestes línies d’Elogi de l’ombra són tota una declaració, o un resum, d’intencions, que s’apliquen perfectament aEl tallador de canyes, i que, tal com ho veig jo, fan que el goig de llegir sigui més intens. Per les formes literàries exòtiques, però comprensibles, per les ombres i les el·lipsis, per la bellesa i la concreció del llenguatge.
La traducció al català d’aquestes dues obres, directament del japonès, és d’Albert Nolla. I és un goig llegir-la.
El tallador de canyes (1933)
És una novel·la de menys de noranta pàgines considerada com una obra mestra de la literatura japonesa. Sintetitza les preocupacions temàtiques i formals de Tamizaki quan, després d’admirar la novel·la europea del segle XIX, s’abocaals motlles formals de la novel·la clàssicade l’antic Japó i mostra una societat que s’aferra als últims espurneigs d’aquesta civilització.
A El tallador de canyes hi trobem la refinada cultura japonesa, el culte a les seves tradicions, algunes molt cruels, i la veneració del paisatge.
Les ombres entre les canyes a la riba del riu, la lluna plena.
Tanizaki escriu amb una sensualitat impertorbable, va dir John Updike.
Dues històries i la història dins de la història
El goig de llegir dues històries ben contades i amb una sensualitat impertorbable en menys de noranta pàgines. La història d’un narrador melancòlic, que fa contínues referències a l’esplendor de l’antiga cultura japonesa i que contempla la lluna de tardor mentre recorda. És un erudit i un amant de la bellesa. La segona narració, dins de la primera, és la d’un amor impossible, d’un triangle ben estrany als nostres ulls.
La primera història funciona com a marc de la segona. El narrador passeja pels voltants de la seva ciutat, agafa un tren per visitar el palau d’un emperador. És molt meticulós en totes les referències geogràfiques per donar versemblança a la segona narració, que contarà l’home que sorgirà d’entre les canyes. Així i tot, i potser perquè no conec cap dels topònims que cita, quan vaig acabar el llibre vaig pensar que Tanizaki m’havia contat una història de fantasmes.
Un triangle d’amor recargolat i pervers que se’ns presenta com a formes de noblesa i on la relació entre els tres es va fent cada vegada més estreta. El que passa a dins d’aquest triangle es tracta de mode absolutament el·líptic. Podem intuir, sospitar, però no serà el narrador qui ens expliqui què va passar exactament entre els personatges.
El narrador
El primer narrador se’ns presenta com un erudit obsessionat amb la refinada vida de la cort nipona abans de l’arribada del shogunat. És una ànima sensible, dedicada a la serena contemplació de la bellesa de la natura i a la reflexió assossegada que aquesta provoca.
El segon narrador, el que surt entre les canyes, evoca la seva infància. Orfe des dels set anys, deambulava amb el seu pare per aquells paratges per visitar una casa senyorial on vivia una senyora que cantava vestida amb sumptuositat i elegància. Pare i fill ho miraven des de fora. El seu pare quedava encisat per la dama i en tenia prou amb aquestes imatges furtives per alimentar un amor bell i dolorós, incompressible.
Delicadesa i crueltat.
Per què el fill continua visitant el lloc on el portava el pare?
Els plans temporals
El present: en un lloc del Japó, finals de setembre als anys trenta, un gran riu, al mig del qual hi ha un canyissar, una mena d’illa, des d’on es veuen les dues riberes del riu a la llum d’una lluna plena, immensa, rodona. Arriba un home d’uns cinquanta anys, s’atura i es queda a contemplar el lloc tan màgic. Es diu que cadascú veu la naturalesa a la seva manera, però a ell li va envaint la tristesa de la tardor, es torna nostàlgic amb el passat i al seu cap acudeixen fragments de llibres antics, noms de poetes d’altres temps, costums d’una cultura japonesa que han desaparegut.
El passat: mentre el primer narrador està sumit en aquests pensaments, sorgeix un desconegut que es llança a explicar-li una història del passat, de la qual forma part indirectament. És una història d´amor triangular, amor fraternal, amor romàntic, indissolublement unida als valors de la cultura japonesa: educació, tradició, respecte, renúncia, sense els quals la història no seria creïble i encara irritaria més els lectors contemporanis. El passat en forma d’història d’amor. Contada la història, l’home desapareix com per art de màgia.
Dues paraules es repeteixen al llarg de la novel·la: tardor i passat.
No cal haver llegit Tanizaki per saber que el Japó ha estat sempre, al peu del continent asiàtic, una plana envoltada per la immensitat de la nit. Va dir Mishima.
Sóc tan infeliç
tallant canyes lluny de tu.
Quan hi penso,
la vida a la badia de Naniwa
se’m fa insuportable.
(Poema anònim japonès, segle X)
Junishiro Tanizaki (Tokio, 1886-Yugawara, 1965)
És un dels principals exponents de la literatura japonesa del segle XX. Dedicat a la literatura des dels vint-i-dos anys, és un bon coneixedor de la literatura europea i la seva obra és un pont entre orient i occident. Però com a escriptor la fama li va arribar l’any 1923 amb la publicació de N’hi ha que prefereixen les ortigues. El 1949 va ser guardonat amb el Premi Imperial de Literatura. Des de 1965 també hi ha un premi literari amb el seu nom. Sovint quan es parla d’aquest autor s’assenyala que va viure una joventut frívola i agitada sentimentalment i sexualment. No sé, però la seva obra vessa una sensualitat que, potser sí, que coneixia de primera mà.
Albert Nolla (Reus, 1974)
Traductor del japonès i de l’anglès. Llicenciat en Traducció i Interpretació per la UAB, va obtenir el diploma de llengua japonesa a la Universitat Sophia de Tòquio i el Màster en Estudis Japonesos Avançats de la Universitat de Sheffield. És professor de Traducció i Interpretació a la UAB.
