Select Page

La decisió més important a l’hora d’escriure un text narratiu és escollir la veu narrativa, el personatge narrador.

Sempre hi ha un narrador, des d’un microconte a l’autobiografia passant per la novel·la i tots els altres textos narratius. Algú que conta la història i que decanta les dades i les emocions en un sentit o en un altre. El narrador.

Triar el personatge que contarà la història és d’una importància crucial. No és el mateix que ho expliqui Pepe que Maria. No és el mateix que ens ho mostri una càmera de vídeo o que ens ho conti un déu asteca. Cada visió de la història que volem contar és d’un color diferent i hem de saber de quin color són les ulleres que porta el nostre narrador.

El narrador és més que la veu narrativa, el reflex de la seva personalitat, també és un punt de vista. Pesem en un triangle amorós i un quart personatge extern, cadascú parlarà de la història des de la seva perspectiva, que depèn de la distància des d’on miren els esdeveniments.

Quan alguns escriptors diuen que van escriure durant un any fins que van trobar la veu narrativa que realment funcionava i llavors van tornar a començar i van escriure la novel·la en tres mesos, podríem pensar que és una manera literària i fictícia de parlar, però no importa si és literalment cert o no perquè transmet una gran veritat:  la importància i la màgia de trobar la veu del narrador.

El narrador és el personatge més important del relat.

Per crear la veu narrativa hem d’aprofundir en el personatge narrador i descobrir les seves peculiaritats, com veu el món, com s’expressa. Què el motiva? Què vol? De què té por? Quins són els seus talents i els seus valors? Com parla? Fa les frases curtes o llargues? Embolicades o senzilles? És sensible a la bellesa? Un cop construït el narrador, ens hem de posar a la seva pell i calçar-nos les seves sabates amb les quals transitarem totes les pàgines de la història. És recomanable fer proves amb diferents narradors abans de decantar-nos per tal d’escollir el que sigui més eficient per assolir les intencions del text narratiu.

A continuació tens el catàleg de narradors a considerar. Si els classifiquen segon segons la persona gramatical, com és habitual, tenim els narradors en tercera, primera i segona. T’animo a tastar-los tots. 

La comoditat de la tercera persona

Algú va dir que Déu va crear els homes perquè tenia ganes de parlar d’algú altre. De fet, la manera més natural de contar històries és en tercera persona, (algú altre) i en passat: una vegada hi havia… El narrador en tercera persona, la veu creada per l’autor que narra des de fora de la història, és potent i ens ofereix moltes possibilitats.

Ens pot donar les ales d’un déu, com per exemple en el meu conte El pou impossible (La nit als armaris, Voliana Edicions, 2106).

A les portes del desert, al costat d’un petit oasi, s’havia establert un llogaret que no podia créixer perquè l’aigua desapareixia a pocs metres de les cases i el vent, implacable, defensava sense treva les fronteres del desert. Abans d’arribar-hi, la Maria ja havia endreçat la seva mort: volia ser incinerada i que dispersessin les seves cendres al vent. Tenia la ferma convicció que d’aquesta manera les partícules del seu cos esdevindrien abans punts de llum. Això era l’únic que desitjava: tornar-se punts de llum. Però quan va arribar l’hora, ja feia dies que li era ben igual que la colguessin de terra, que se la mengessin els voltors o que l’embalsamessin.

Un altre exemple famós d’aquest narrador, que s’anomena omniscient, perquè és un déu totpoderós, el veiem a “Cien años de soledat” amb unes prestacions i un alè èpic i meravellós que difícilment podria aconseguir amb un altre narrador. Per contra, el narrador en tercera omniscient és distant i de baixa temperatura emocional.

El narrador en tercera persona pot agafar el punt de vista d’un dels personatges i parlarem de focalitzat, com en el cas del conte Negre,  Negret!, també del recull “La nit als armaris”, on,  sobretot, seguim la narració amb els ulls de la Teresa.

Al final del camí sempre l’esperava el Negre, un pastor alemany molt gros, que bordava i li ensenyava les dents. La Teresa caminava d’esma, morta de por, però feia veure que no en tenia i cridava el gos pel nom: “Negre, Negret, Negret…”

Aquest narrador segueix un personatge de molt a prop i pot entrar a la seva ment però que manté el distanciament del punt de vista extern a la història. És com una falsa primera persona.

En tercera també podem narrar amb la fredor d’una càmera que només pot mostrar el que fan i el que diuen els personatges:

Passen frec a frec de tres pakistanesos que venen castanyes i s’escalfen arrambats a les brases d’un bidó. Sense aturar-se, l’àvia engega un discurs en veu baixa: “Les parades de castanyes, els bars, els restaurants, les botigues… ens ho prendran tot. Ens faran fora de casa! Per què no venen penjolls al seu país? Perquè a tots aquests pelacanyes que arriben de fora els donen la casa a meitat de preu i cobren sense treballar. I nosaltres a pagar cada dia més impostos per donar menjar a aquesta púrria!” L’àvia discurseja amb el cap ben alt i la barbeta estirada. El noi calla i mira la neu que es va enganxant a la vorera. (Laberint blanc, La nit als armaris. Voliana Edicions, 2016)).

En aquest cas es parla de punt de vista objectiu, i aquest és el seu principal punt fort: la sensació d’imparcialitat. El repte és que has de narrar la història exclusivament amb escenes audiovisuals, sense poder entrar a la ment dels personatges ni fer resums ni avançaments propis d’un déu.

La proximitat de la primera persona

Generalment quan el relat està narrat en primera persona gairebé sempre el narrador és el protagonista de la història. Però no sempre és així.

Parlo jo. Miro amb els meus ulls. Regalo els meus pensaments al lector. Només parlo de la meva història, de les meves sensacions i emocions. Sóc narrador(a) i protagonista del relat.

Em vaig despertar en mig de l’obscuritat, al llit. Vaig mirar cap al balcó sense incorporar-me, només aixecant una mica el cap. Però no veia res, ni la silueta de les parets, la foscor era absoluta. Pensava que m’havia despertat un soroll, potser un cop als porticons, però per més que forçava l’oïda no sentia res: el silenci era total. Ni un crec de les fustes, ni els roncs familiars del pare a l’habitació del costat. Per les escletxes del balcó no entrava ni una engruna d’aire. Mentre els meus ulls a poc a poc s’anaven acostumant a la nit, la cambra també s’anava dibuixant.(Casa Emmordassada, Cròniques de Kaneai, Voliana Edicions, 2017)

La primera persona ens dóna la màxima sensació d’intimitat, aquest és el seu punt més fort, perquè gairebé no hi ha una barrera entre el personatge narrador i el lector. El fet que ens calcem les sabates del personatge protagonista per narrar la història també és el repte principal, perquè no podem sortir dels seus pensaments, observacions i vocabulari en tota la narració, ni podem passejar per indrets que no passegi el narrador. Estem limitats per les fronteres de la seva pell i de la seva ment.

La Julieta va venir expressament a la  pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. (La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda)

Hi ha novel·les amb més d’un narrador en primera persona. Cada personatge conta la seva història des del seu punt de vista. És el cas del llibre El festí de l’amor, de Cbarles Buxter i de Cendra per Martina de Manuel de Pedrolo. Aquests narradors múltiples en primera persona, exigeixen una major implicació intel·lectual del lector, que ha de relacionar informacions complementàries i, fins i tot, contradictòries per treure les seves pròpies conclusions. Les amistats perilloses, de Pierre Choderlos (1782), és una novel·la epistolar amb diversos narradors. Les cartes les escriuen diferents personatges i l’estil s‘adapta a cadascun d’ells.

També tenim la primera persona testimoni o perifèrica. És quan el narrador és un personatge del relat però no és el protagonista. Hi ha exemples remarcables d’aquest narrador, com “Cims borrascosos”, d’Emily Brontë, “El gran Gatsby”, de F. Scott Fritgerald i “Bearn”, de Llorenç Villalonga. Jo també el vaig utilitzar als contes Cançó trista de Gerri de la Sal i El meu Adrià, del recull “La nit als armaris”.

No me’l puc treure del cap, quan tanco els ulls és el primer que em ve. L’última vegada que el vaig veure estava assegut al banc del davant de casa, vell i atrotinat, l’alè carregat de rom. La mirada vidriosa i inexpressiva. Es va aixecar sense veure’m, amb l’ajuda d’un bastó tan feble i malalt com ell. Caminava encorbat i va desaparèixer en les ombres de la casa. Ja no emanava efluvis virils, ni l’aroma de la colònia de sempre que el precedia quan arribava a l’oficina. Set anys abans de veure’l per última vegada al seu poble del Pallars, havia travessat la porta de l’oficina, tibat i exultant, per no tornar. Però quan tanco els ulls no veig cap de les moltes imatges que tinc arxivades, en veig una creada per la meva imaginació: el senyor Tomàs estès damunt del taulell de la fleca, més fred que el marbre que el sosté. (Cançó trista de Gerri de la Sal, Raquel Picolo).

El narrador testimoni és molt efectiu quan el personatge protagonista no és massa conscient de les seves accions i de les conseqüències, però presenta un desafiament tècnic important: el narrador ha de contar la història del protagonista sense sortir de la seva pell, i això no és gens fàcil.

La tradició oral, emperò, que els ha fet respectable i indiscutibles, no ha arribat a esser reconeguda oficialment. S’ha de comprendre: manquen els documents. Els senyors, excepte don Toni, que va sortir afrancesat, foren sempre bastant indiferents en matèria d’erudició. Encara no fa cent cinquanta anys, un dels rebesavis, don Toni també de nom, fou un esperit primitiu del qual conten moltes malifetes, encara que segurament n’hi posen més que no en feia. (Bearn, Llorenç Villalonga)

En certa manera, tots els narradors que parlen en primera persona són poc fiables. Un cert grau de distorsió subjectiva és inevitable. Però hi ha narradors específicament poc fiables, com aquells que tenen alterada la consciència i descol·loquen el lector perquè confonen deliris i realitat, ideals per posar més tensió en situacions tibants. En el cas del narrador poc fiable hem de construir dues versions de la realitat i no és senzill, però el resultat pot ser interessant. Trobem aquest narrador en alguns contes d’Edgar Allan Poe com, per exemple, El cor delator.

L’ambigüitat de la segona persona

El narrador protagonista es parla a ell mateix davant del mirall. És com si el discurs en primera persona passés a un diàleg amb un tu que és una part escindida d’ell mateix. El diàleg interior amb un jo transformat en tu és l’ús més habitual del narrador en segona, però també hi ha qui fa servir falsos destinataris per justificar el tu, com un objecte o un animal de companyia, quan en realitat també ens trobem davant d’un desdoblament del jo.

La segona persona és un recurs que es fa notar, perquè el lector se sent contínuament interpel·lat pel tu. La seva ambigüitat és favorable als ressons lírics i retòrics. A l’hora d’emprar-lo és convenient la prudència i, sobretot, l’encert.

Tamar de Cafarnaüm (a Perfum de nard, de Maria Mercè Roca) és una narració deliciosa narrada en segona persona:

L’home acaba de marxar. Has esperat dreta que sortís i que tanqués la porta, li has sentit els passos carrer avall, fins que s’han anat apagant i s’han perdut del tot. Després t’has estirat, mires el sostre i no penses res. A poc a poc et passes la mà per les galtes, pel coll, poses les dues mans planeres a sobre els pits.

Els meus llibres de contes:


El manual d’escriptura:

L’espai d’escriptura El goig d’escriure.

Els tallers d’estiu al Pirineu.