Us proposo dos viatges pels Estats Units.

Olive Kitteridge (2008), guanyadora del premi Pulitzer (2009) i del premi Llibreter (2010).

En aquesta novel·la polièdrica, Elisabeth Strout es fixa en la vida d’una professora jubilada de matemàtiques, Olive Kitteridge, que resideix a Crosby (un poble imaginari de Main, USA) amb el seu marit, en Henry, un farmacèutic afable, i és mare d’un sol fill, en Christopher. Olive Kitteridge és una “novel·la en històries”. Són tretze relats amb dos fils conductors: el personatge d’Olive i el poble de Crosby.

Crosby és inventat, però la natura, molt present, és real, de Maine. Amb els estius fantàstics i els hiverns durs. Elisabeht Strout és de Maine, i aquest escenari li és familiar.

Olive Kitteridge és una obra feta de petits drames i alegries domèstiques i centrada sobretot en la vellesa i el pas del temps, quan el que et queda per davant és poc i mires enrere per veure si has aprofitat o has malgastat la vida. No és una novel·la dolça, però tampoc pessimista. Ens diu que els sentiments són els que regeixen el nostre comportament i que per més carregats de cicatrius emocionals que estiguem sempre hem de tirar endavant. Amb personatges d’edat, lúcids i amb capacitat d’estimar i gaudir de la vida.

Elisabeth Strout té un gran talent per captar i plasmar l’atmosfera intimista dels moments importants de la vida. En aquestes tretze històries radiografia les aparences de la societat d’un petit poble de Maine, sense sentimentalismes ensucrats, amb emocions fondes. El passat plana sota el present dels personatges: amors no consumats, suïcidis exitosos, disputes familiars. També el pes de la soledat no desitjada i la determinació de prémer fins a l’última gota de vida.

Olive és un personatge episòdic, amb explosions d’energia. Xafardera, dominant, impertinent i ferotge. Com més allunyada d’ella està una persona, més és capaç de mostrar-li compassió, però és cega davant les seves pròpies accions, particularment aquelles que afecten els seus éssers més propers, sobretot el seu marit i el seu fill. La seva resposta al món és honesta i sovint massa limitada. Però de vegades també és profunda d’esperit i de cor. És una dona d’una alçada i una corpulència notables.

La crítica ha comparat Elizabeth Strout amb Charles Baxter, John Cheever i Alice Monro, entre altres. No dic que no, jo el que li he trobat és qualitat literària i un fort aire nord-americà.

Amb diferències, de to, de paisatge i de personatges, m’ha recordat la trilogia de Kent Haruf i les seves històries d’un poble de Colorado, traduïdes al català per Marta Pera. Les grans planes i el cel immens i les petites històries quotidianes vibrants. Capvespre, el segon llibre de la trilogia, és una lectura que recordo com un immens plaer.

L’espai d’escriptura El goig d’escriure.

El manual d’escriptura Escriure sense por.

Els tallers d’estiu al Pirineu.