La narració es crea i es desenvolupa en el temps. En el temps d’escriptura i en el temps de la història que es narra. En la narració podem dir que el temps gairebé ho és tot, sense rellotge no hi ha narració. El temps és una coordenada narrativa bàsica, crea estructura, marca el ritme, i molt més. El temps de la narració aboleix el temps de la realitat del lector i se l’emporta de viatge.
El temps de la física i la filosofia
Julio Cortázar diu que el temps és un problema que va més enllà de la literatura i que abraça l’essència de l’home. Segons ell veiem els animals viure en el temps, però que en realitat no viuen en el temps. El temps és cosa nostra. No sé si em correspon ubicar-me a la banda dels humans o dels animals, perquè bado molt. I badar és una no activitat fora del temps que cronometren els rellotges humans, imprescindible per a la creació. En qualsevol cas, sovint percebo el temps com a un problema, me’n falta i, en aquest punt, sóc ben humana.
Júlio Cortàzar té raó, el tema del temps transcendeix la narració literària. És un misteri, una matèria d’estudi central de la física i la filosofia. Perquè, què és el temps no és una pregunta fàcil de respondre. Existim en el temps o és el temps qui existeix en nosaltres? Què vol dir que el temps «corre»? El passat és tancat i el futur és obert? Existeix de debò el temps? Especular sobre el temps és un pou sense fons. Els rellotges de l’escriptura són més amables, menys angoixants o fascinants que els de l’univers, fins i tot els de la ciència-ficció i fantasia, que poden ser vertiginosos, perquè decidim nosaltres com es mou temps, n o no es mou.
Els temps de la narració
No sé si a la vida i a l’univers, hi ha rellotges o ens els hem inventat els humans per organitzar-nos millor i anar tirant. Però a la narració sí, les històries es narren en el temps i aquesta variable, com els altres eixos i elements narratius, depenen de l’autora o l’autor.
La primera distinció que farem és temps extern (el de la vida de l’escriptora o escriptor) i temps intern, el del relat, el de la narració. Els personatges viuen en un temps que no és el de l’autor. I un cop fet aquest aclariment ens quedarem en el temps narratiu. La segona distinció és el temps objectiu, de rellotge i el temps subjectiu o psicològic. Porto 10 minuts escrivint aquest post (temps objectiu) i em sembla que no han passat ni dos minuts (temps psicològic). Això s’aplica literalment als personatges.
De vegades ni el noto, com si s’aturés, de tan concentrada, seduïda o badoc que estic. Sempre me’n falta. No recordo que me n’hagi sobrat mai. Tinc tendència a estressar-me per culpa del temps i pels porus que diuen que té m’hi he perdut més d’una vegada.
Estructures temporals
El temps és el gran arquitecte de la narració. Pot deixar discórrer el relat lineal i cronològic. O pot fer un salt i començar pel final. O fer saltirons endavant i endarrere, els famosos salts temporals. També poc rescatar tota la història del passat en flashback. O enfocar la narració in medias res, començant per conflicte per anar cap endavant i facilitar la informació necessària per disparar-se cap a clímax final. També es poden fer ballar simultàniament més d’un temps narratiu, com és el cas del conte de Júlio Cortázar Todos los fuegos el fuego.
Sovint és amb el temps que es dissenya l’arquitectura general del conte o de la novel·la. I a escala més petita també és l’arquitecte de capítols, parts de llibre i pàgines. E
El temps modela la bellesa de text narratiu.
El mestre Jorge Luís Borges
Borges és un autor preocupat per allo que ell anomena “el abismal problema del tiempo”. Abismal és el millor adjectiu. Refefint-se als idealistes, que neguen la matèria, diu:
Sin embargo, negadas las materia y el espíritu, que son continuidades, negado también el espacio, no sé que derecho tenemos esa continuidad que es el tiempo.
A mi el problema del temps em supera, i molt. Però m’agrada llegir Borges, els seus textos, i que és més que no entengui en profunditat, més que fer-me pensar m’encisen. Com les següents paraules, que no entenc, però les trobo meravelloses i belles:
…en infinitas series de tiempos. En una red creciente y vertiginosa de tiempos divergentes, convergentes y paralelos. Esa trama de tiempos que se aproximan, se bifurcan, se cortan o que secularmente se ignoran, abarca todas las posibilidades.
Qüestió de ritme i gramàtica
Una altra qüestió de la qual sóc conscient quan llegeixo els contes de J. L. Borges és del ritme. Podem accelerar o disminuir fins a aturar-la la velocitat dels relats estirant del temps, amb el·lipsis i dreceres, o bé amb digressions i descripcions.
Per últim tenim el temps gramatical, El passat és el temps natural de la narració, contar el que ha passat fa mitja hora, un dia o mil anys. En passat tenim un petit mostrari de temps verbals en passat per poder afinar millor. Però des del segle XX que es fa servir força el present d’indicatiu que ha saltat de les pantalles a les pàgines dels llibres. Les formes del passat són plàstiques i ens permeten grans moviments i les panoràmiquesi dels fils dels anys. El present és molt limitat, de fet és un artefacte, com pots narrar el que t’està passant ara sense perdre el temps?, però també és molt intens i fresc. El futur es pot fet servir com a déu acusador, però, sobretot, per fer avançaments i crear intriga.
Quan llegeixis fixa’t en l’aportació dels temps narratius a la bellesa i eficàcia del text.
Trackbacks/Pingbacks