Parlaré d’algunes de les obres de teatre en cartellera que he vist darrerament i que encara m’acompanyen.
Encara hi ha algú al bosc
Encara hi ha algú al bosc neix de la recerca de l’equip de Cultura i conflicte, que va entrevistar diverses víctimes de violacions durant la guerra de Bòsnia i els fills nascuts d’aquest horror. El projecte de Cultura i conflicte té tres potes: l’obra de teatre que comento i que es pot veure al TNC fins al 7 de febrer, un documental que trobareu a TV3 a la carta i una exposició fotogràfica que es pot visitar a la Model fins a finals de gener. El text teatral d’Anna Maria Ricard l’ha publicat Arola Editors.
“Totes aquelles dones, i molt especialment els seus fills, tan conscients de la bretxa que els cal tancar, teixeixen una llengua nova, un parlar on hi ha espai per al dolor. D’aquest coratge de mirar el monstre directament als ulls, neix una mirada que no busca vèncer o destruir sinó comprendre”.
Això ho diu Simona Skrabec al pròleg del llibre. Les seves paraules m’arriben directament al cor i al cap alhora, i penso que sí que aquest és o hauria de ser el camí.
No la deixeu passar, us acompanyarà dies!
De la roda de premsa del Temporada Alta
Anna Maria Ricard va dir que era la mirada des del present. Que es tractava de recollir com es recorden els fets dolorosos vint-i-cinc anys després, i de ser conscient que en totes les situacions de conflicte les dones són violades, ara i sempre.
Dirigida per Joan Arqué i protagonitzada, entre altres, per Ariadna Gil, Judit Farrés, Montse Esteve i Magda Puig, és una obra amb un contingut potent i una forma interessant:
La dualitat de l’actor que es representa a ell mateix i al personatge, i el viatge de la persona al personatge. El contrast entre l’eufòria olímpica i la guerra i les violacions que patien les testimonis. La banda sonora en directe. La pantalla amb algunes imatges del documental.
El Jardí
El jardí ha encetat el cicle sobre Lluïsa Cunillé que es fa a la Sala Beckett, en col·laboració amb la UOC, i la podeu veure fins a finals de gener. Dirigida per Albert Arribes i amb interpretació de Màrcia Cisteró i Antònia Jaume.
En un pis que potser aviat ja no serà habitable, amb un jardí abandonat poblat de tota mena d’ombres. Dues dones es troben molts anys després d’haver anat a la mateixa escola. Una treballava de jardinera al Parc Municipal i està a punt de divorciar-se, després d’haver desaparegut durant dos anys sense explicacions. L’altra és assistenta social de l’ajuntament i es vol fer càrrec de la jardinera, empesa pel ressò intern que li provoca la seva desaparició.
D’aquesta trobada, aparentment rutinària, sorgirà el detonant poètic que abocarà les dues protagonistes als abismes de la memòria europea.
Lluïsa Cunillé
No puc precisar més de què tracta l’obra, on passa exactament i quan. Perquè, com les altres obres de l’autora, és una obra misteriosa. El que sí que puc afirmar que, amb una posada en escena extremadament austera: una taula, una peixera, unes cadires i dues actrius (que també fan pronuncien les acotacions), l’obra hipnotitza. La força de les paraules i dels silencies. La interpretació brutal de les dues actrius. Quan diuen la paraula que sembla que tanca l’obra, no saps si aplaudir, que en tens moltes ganes. Esperes a veure què fa l’altra gent, que també dubta, com tu. Quan reaccionem per l’altaveu ja donen les instruccions per desallotjar la sala.
Lluïsa Cunillé és considerada la dramaturga més original i innovadora del teatre català d’avui. És una autora què fa literatura, la seva obra té una poètica particular, transcendeix la racionalitat del fet quotidià i ens porta a travessar el llindar cap al sublim. Val la pena seguir el cicle que li dedica la sala Beckett amb col·laboració de la UOC.
Per veure al sofà del Lliure:
La nostra parcel·la
És una comèdia existencial escrita i dirigida per Lara Díez Quintanilla i protagonitzada per Judit Farrés i Marta Marco. Em va impactar força.
Forma part de la trilogia “El buit de la parcel·la oblidada”, formada també pels espectacles “Omplint el buit” i “Les oblidades”, estrenats en 2019. Les tres peces estan protagonitzades per dues dones en un espai tancat.
Les tres germanes.
Obra de Txèkhov adaptada per Marc Artigau, Cristina Genebat i Júlio Manrique i direcció de Júlio Manrique.
Les germanes d’aquesta versió molt contemporània de l’obra del clàssic rus s’expressen amb moltes de ressonàncies de la societat burgesa del text original: el malestar de viure, la dificultat de viure, i el seu Moscou inassolible.
L’obra transcorre en un escenari amb forma de peixera, que posa en primer terme l’empresonament d’uns individus incapacitats per a emancipar-se d’una família/societat que els ha emmanillat. Els personatges es mouen amunt i avall de la gàbia de vidre, indecisos, amb la sensació que les coses els passen per davant.
Crec que és una obra massa gran per veure-la des del sofà de casa. Així i tot, els personatges de Txékhov travessen més de cent anys i ens continuen interpel·lant.
També:
Testimoni de Guerra, fins a finals de gener, al TNC. Dramatúrgia i direcció de Marc Carrió
Els subornats, fins al 14 de febrer, Sala Beckett. Dramatúrgia de Lluïsa Cunillé, direcció Lourdes Barba.
El teatre ens acompanya més enllà de la representació.
