Per crear plenament hem de perdre la por. Per viure, també. És impossible excel·lir en qualsevol cosa amb la por arrapada a les mans, la ment i l’ànima. La por de fer-ho malament és letal per a la creativitat i l’aprenentatge. S’aprèn i es progressa equivocant-se. I, de vegades, per atzar, els errors són regals que il·luminen les nostres creacions, les coses que fem. És obvi que no estic parlant de no reconèixer l’error ni contra la humilitat.
Per escriure bé cal tenir el coratge de fer-ho malament i reconèixer-ho. Qui és la guapa que parla una llegua estrangera des del primer dia, sense passar per la fase que no t’entén ningú? Com menys por tinguis d’espifiar-la i fer pasterades, abans aprendràs una nova llengua i qualsevol cosa en general. L’aprenentatge no s’acaba mentre som vius, ens hem d’acostumar als nyaps i els bunyols, amb un somriure i ganes de millorar, perquè és l’única manera de continuar avançant.
Si no vols quedar congelada a la zona de confort, l’únic camí és equivocar-se amb alegria i millorar. Per aprendre pintura xinesa has de passar per pintar tiges de bambú tremoloses i corbades, res a veure amb les tiges rectes que pugen com fletxes en l’espai. Les fulles semblen pintades per una nena de quatre anys que no sap dibuixar. No s’assemblen ni a les de bambú ni a les de baladre. Però a poc a poc vas agafant millor el pinzell i, si gaudeixes pintant aquelles branques de bambú alienígena, que no s’assemblen ni als models de les làmines ni als que pinten els teus companys que ja tenen un cert rodatge, vas bé. D’aquí a un any les teves plantes de bambú ja s’assemblaran a les terrestres. No saps on arribaràs, mai ho sabem, però l’aprenentatge alegre de fer-ho malament sense por i voler superar-te ja és el premi, i és la manera d’avançar. En el cas de l’escriptura, exactament igual, però com que tots, poc o molt, ja en sabem, de llegir i escriure, sovint només ens preocupem de si ho fem bé o no. Si vols arribar lluny, has de tenir el valor de fer-ho malament.
Aixeca els frens i deixa’t portar per les paraules, que la por d’escriure malament i l’obsessió de voler fer-ho tan bé com Segarra, Rodoreda o Nabokov no t’atrapin. Perquè et congelaràs. Ja tindràs l’oportunitat de revisar i reescriure el text, tu posa el turbo, no deixis que el crític intern t’atrapi. Ja tindrà el seu torn. Digues-li que revisaràs, promet-li que corregiràs el text més endavant i compleix la teva paraula, però ara prem l’accelerador i deixa’l amb la paraula a la boca. Corre! Que no t’atrapin les seves pors.
La redacció és la segona fase de les tres del procés d’escriptura i, contra el que molta gent pensa, és la més curta i la més ràpida. La primera fase és la planificació, cal pensar, inspirar-se, posar l’antena, documentar-se, tenir clara la idea i el tema principal, visualitzar el muntatge i sentir l’efecte que vols produir en el lector. L’última fase és la de revisió i reescriptura, si cal. Passar la prova del cotó fluix i millorar el text i corregir-lo. La planificació i la reescriptura són les més llargues i les més lentes i cal posar-hi la part racional i analítica i tots els coneixements que tinguem. Però quan redactis, aixeca el peu del fre i tira milles. El meu consell és que primer redactis i, després, corregeixis.
Escrius amb el fre posat? Aixeca’l, ja revisaràs i corregiràs quan toqui.
Et frenes perquè et costa començar? Això és que t’has menjat la fase de la planificació, d’agafar notes, de pensar, de documentar-te, de fer esquemes. Fes-ho.
Si tot i haver planificat el text, el full en blanc t’espanta i dubtes contínuament, és que ets molt perfeccionista i no tens prou confiança en tu mateixa com a escriptora. Potser la confusió és deguda a un excés d’idees que no saps com endreçar ni seleccionar. Practica l’escriptura lliure, deixa’t anar.
Recomano una bona planificació i una redacció ràpida, sabent que tenim un espai de revisió i reescriptura que s’ha de respectar escrupolosament. I no has d’oblidar mai que no només tens el dret d’escriure malament sinó que els errors agafats esportivament no resten sinó que sovint són una oportunitat per millorar i, de vegades, fins i tot, una gran descoberta. I recorda sempre que has de confiar en l’escriptora o escriptor que ets.
No vulguis escriure i editar el text a la vegada. No deixis que l’editor interfereixi en el procés creatiu de l’escriptura. Perquè l’editor calli has de valorar la seva importància i tenir clar que li donaràs tot el paper que es mereix en el moment oportú, però que primer ha de deixar que les paraules flueixin espontàniament i creativament. No deixis que l’editor lligui el creador ni que aquest deixi l’editor sense torn de paraula.
Cal respectar l’espai del creador, deixar que les neurones es connectin de forma lliure. Un espai sense normes gramaticals, sense cànons i sense tècniques narratives. Un espai per endinsar-se en el text a la deriva seguint un far, amb un llapis o el teclat de l’ordinador. Amb l’editor desconnectat.
L’escriptor-editor com més savi és millor. Farà un diagnòstic i proposarà les actuacions de reescriptura. Ha de saber de llengua, de tècniques narratives, de cànons, de referents literaris. Passarà les tisores, valorarà els narradors, demanarà més línies, eliminarà o potenciarà registres. Retornarà el text a l’escriptor-creador amb un informe que el tindrà entretingut una bona temporada o, potser, li donarà el vistiplau a la primera.
No vulguis escriure amb una mà mentre et frenes amb l’altra. Tant l’escriptor-creador com l’escriptor-editor són molt importants, deixa que cadascun jugui el seu paper a fons, quan toqui.
Confia i aixeca els frens.
El meu manual d’escriptura creativa: Escriure sense por.
