Els meus espais literaris
Comparteixo plenament la idea del mapa dibuixat al cor, perquè tots hi portem els llocs més rellevants de la nostra vida, i també que el paisatge és un element determinant de l’ànima dels artistes. Actua com a element inspirador i matèria artística, i la creació literària el converteix en referent simbòlic i identitari.
Sóc una escriptora principalment de personatges i d’espai. La nit als armaris és el llibre dels que hem nascut a les muntanyes del Pallars, ens hem acabat de construir a la ciutat i, després, tornem a la muntanya. Als diferents contes els espais són essencials. I encara més a Cròniques de Kaneai on el motlle de tots els relats són diferents escenaris de Cerbi, el meu poble natal; i el llibre el vaig concebre i dissenyar des d’aquesta perspectiva espacial.
L’espai, eix de la narració
El lector també necessita un espai on posar els peus quan llegeix. Agraeix que els llibres tinguin llocs sòlids com els de l’obra de Mansfiel, Rodoreda, Proust, Montcada o Haruf, entre molts altres. Al lector no li agrada que els personatges vagin amunt i avall de no se sap on.
L’espai no és només el lloc on passa l’acció (per tenir una acció necessitem un espai-temps), és molt més. En la narrativa actual, de vegades, sembla que defugi l’espai, perquè és avorrit?, perquè la descripció és cosa de fa dos segles? Però descriure un espai no ha de ser ni ressec ni pesat, i no em refereixo a una escriptora com jo a qui els llocs em parlen i no em cansaria d’escoltar-los. Parlo en general. A banda de la descripció, tenim tot un ventall de possibilitats per fer notar la presència de l’espai, ho poden dir els personatges o un mitjà de comunicació, el narrador pot fer alguna observació significativa sense entrar en descripcions. De vegades, quan es tracta de referents, només cal anomenar l’espai.
Deixem que el lector pugui crear el seu escenari mental on ubicar els personatges. Un espai que s’infiltra en el relat i el condiciona i acaba sent imprescindible.
L’atmosfera
L’espai connota aspectes tant del personatge com de la trama. Després de la música, és el gran creador d’atmosferes. Només cal que llegim Poe.
Una de les principals eines per crear atmosferes literàries és la descripció. Descriure és mostrar els detalls estrictament necessaris per despertar l’emoció i influir en els personatges. No hi ha pautes fixes per escriure descripcions, però és evident que tota descripció ha d’estar relacionada amb la trama i el personatge. Quan volem crear una atmosfera, hem de jugar, sobretot, amb els elements emocionals que ens interessin.
Tipus d’espai literaris
Els espais poden ser interiors o exterior, i això ja marca una gran diferència narrativa, Solitud n’és un bon exemple. Urbans, rurals o naturals. Objectius o subjectius. Imaginaris o realistes. Màgics, simbòlics, històrics…
Veiem alguns exemples de La nit als armaris:
• A El meu Adrià i Ell vell de casa Lluch i Negre Negret són espai rural, la majoria exteriors.
Només les seues petjades trencaven la pau blanca del cementiri. Pobra bèstia! La van haver d’arrencar del vostre costat i s’ha escapat per continuar jaient als vostres peus. Ara les meves petges i les seves es fan companyia. Diuen que no vol menjar ni beure res, però quan m’ha vist ha mossegat una mica de neu. El cel blau i l’aire transparent. Miro el pla d’Esterri, sempre m’ha agradat el maleït pla d’Esterri! Una postal blanca. La primera neu de l’any ha esborrat els colors de la tardor i colga les tombes acabades de guarnir i envoltades de pregàries. Us ho vau fer venir bé perquè el cementiri us rebés amb les millors gales. Fa temps que els anys em passen tots igual, però aquest ha quedat ben assenyalat: l’any 1998 sempre serà l’any que va morir pare. (El vell de casa Lluch)
• Crac, i Laberint blanc discorren en espais imaginaris i simbòlics. A Laberint blanc els carrers nevats de Salzburg són una metàfora de la ment extraviada de l’àvia.
Fa estona que camina i està cansada, però no ho nota. Els seus peus, xops, no deixen petjades. S’atura, i la màquina de treure neu desapareix en una cantonada. Un fanal pampallugueja i a ella li sembla que s’encén i s’apaga la neu. L’àvia agafa un camí que va cap als afores. Està cansada, arrossega els peus. Arriba a una cruïlla i escull el carrer de l’esquerra. Encara no hi ha passat la màquina, unes petjades fosques i profundes marquen un caminoi a la neu. L’àvia està extenuada, però no ho nota. Juga com pot a posar els peus dins de les petjades. S’enfonsa i li costa molt avançar, però no se n’adona. Les petjades desapareixen darrere d’una porta metàl·lica pintada de vermell que dóna al soterrani d’una casa envoltada d’un jardí blanc i sense cap tanca. Obert. (Laberint blanc)
Nivells de realitat
L’espai és totalment sensible als nivells de realitat. La majoria dels contes de La nit als armaris són realistes però El pou impossible és un relat fantàstic, màgic i l’espai va del realisme al fantàstic.
A les portes del desert, al costat d’un petit oasi, s’havia assentat un llogaret que no podia créixer perquè l’aigua desapareixia a pocs metres de les cases i el vent, implacable, defensava sense treva les fronteres del desert. Abans d’arribar-hi, la Maria ja havia endreçat la seva mort: volia ser incinerada i que dispersessin les seves cendres al vent. Tenia la ferma convicció que d’aquesta manera les partícules del seu cos esdevindrien abans punts de llum. Això era l’únic que desitjava: tornar-se punts de llum. Però quan va arribar l’hora, ja feia dies que li era ben igual que la colguessin de terra, que se la mengessin els voltors o que l’embalsamessin. (El pou impossible).
• Racons obscurs passa en un espai urbà, amb escenes d’interior i d’exterior (i és rellevant que passi a fora o a dins), també amb algun escenari oníric-fantàstic.
Al carrer s’imagina l’infern. Veu una taula de quars incandescent, envoltada de flames. Un grup de dimonis presidits per la dimònia pèl-roja seuen damunt de la taula. La noia els exposa la seva missió a la terra: res de centres de psicoteràpia, muntarà una empresa d’assessoria i formació per a directius. La Laura té al cap totes les escenes del curtmetratge. És la història d’un dimoni de poca volada en plena caiguda que, després de muntar un centre de psicoteràpia, acaba demanant al carrer. I d’una jove però poderosa dimònia que, disfressada de pacient, accelera la seva desfeta i li pren la feina. Una ficció fantàstica. No ho pot contar com un cas real perquè ningú s’ho creuria. (Racons obscurs)
